dilluns, 16 de gener de 2017

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Les Magues de Gener Carles Pérez


Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.

Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat tenien por de les Magues de Gener, seguixen tenint por enguany--mireu quant de silenci s’ha produït--, i qui l’any passat va entendre que hi ha coses que han de canviar, ha eixit al carrer. Manola Roig i jo ens vam comprometre amb Cristina Escrivà i la Societat Coral EL Micalet: donaríem vida a les Magues. Ja ho hem fet. Qui va intentar --des de diferents cantons-- acabar amb la festa, i amb la paraula de les dones, no ho ha aconseguit. Han guanyat les mirades. Hem guanyat totes i tots. L’any que ve, unes altres dones hauran de representar els valors de la Llibertat, la Igualtat-Sororitat i la Igualtat, hauran d’eixir al carrer i prendre la paraula. La màgia de gener l’hem de fer entre totes.

Colla Jove, Alejandra Soler i les Magues de Gener

Mentrestant, només podem agrair l’oportunitat d’obrir un camí que esperem que seguisquen moltes altres dones; agrair el treball desinteressat de tantes amigues i amics, que ens han vestit de música, de ritme, de Moixaranga, de ball; de màgia, paraula, companyia, Llum, Amparo, Vicenta, MAcu, Encarna, Tonetxo, Rafa, Carmen, Josep, Vicent, Carles, Marta; agrair la confiança de la Societat Coral El Micalet i de Cristina, la complicitat de l’alcaldia de València amb Joan Ribó; agrair el treball dels periodistes i dels periodistes gràfics que han escampat la bellesa de la Festa, Esperança Camps, Jesús Prats, Sergi Tarin, Mao, German Caballero. Sobretot agrair l’oportunitat d’escoltar i conéixer Alejandra Soler, una dona de 103 anys, mestra de la República, que no ha perdut la màgia després d’haver patit tantes derrotes. La seua mirada diumenge dalt del balcó, era la mirada de les dones.


Per a totes les persones que no vau poder acudir diumenge al Final de la Festa de la Infantesa, trascrivim el discurs complet de les Magues de Gener des del balcó de l’Ajuntament de València.


DISCURS DE LES MAGUES DE GENER 2017: Felicitat, pau i cultura!
LLIBERTAT/ MANOLA ROIG
Xiquetes i xiquets, mares i pares,  vos saludem i vos donem la benvinguda a un futur, on el que representem, Llibertat, Igualtat i Fraternitat, visca en els vostres actes de cada dia, perquè no som, el que tenim, som el que sentim. Som el que fem.

Al balcó, de Sergi Tarin
La ciutat de València ens acull 80 anys després de  la primera FESTA de LA INFANTESA que celebrà l’any 1937 el govern de la REpública, per recordar que també en temps de conflicte els xiquets i les xiquetes tenen dret a la felicitat.
Sóc la llibertat i represente el dret a triar amb responsabilitat, a actuar èticament en benefici de la col·lectivitat. Portem el somriure que volem dedicar a totes les persones, grans i menudes, que volen canviar el món per convertir-lo en un lloc millor.
La nostra Aspiració, és la del poema de Matilde Llòria, una refugiada que va patir l’exil·li per defensar la llibertat.
Per a qui res no té, vull la carícia
lliure de l’aire,
la llavor que allumena
ors de sol tendre
(vinc a ofrenar collites
abans de nàixer)

Per a qui el dia és ombra,
la nit temps aspre,
tinc a punt d’albada
les esperances

(Vinc somniant-me terra
on poder sembrar-les)

FRATERNITAT-SORORITAT  /Cristina Escrivà Moscardó
Les papallones de les Magues per Amparo Gascó
La màgia és això, sou vosaltres. Gràcies per estar ací. Gràcies per educar en els valors que representem i gràcies a la participació altruista de les persones que han fet possible aquesta màgia de la cultura.
La màgia és voler buscar les connexions per a realitzar els somnis, i és evident que tenim aquesta connexió, que ens uneix en la recerca d'una nova societat: més solidària, més humana i més combativa contra les injustícies. Represente la fraternitat. Una bella paraula a la qual cal sumar la de sororitat, l'ajuda entre les dones contra les desigualtats induïdes per la falsa superioritat de l'home que provoca dolor i mort.
Faig una crida a la infància perquè es faça gran en el sentiment fratern. Que busque la fórmula per ser feliç, donant felicitat. Primer, a les persones properes i, a poc a poc, estenent la seua màgia, per canviar el caduc. Pensar que es pot canviar el negatiu de la societat, és el primer impuls per a fer-lo. La infància és la que pot salvar el món.
També, faig una crida a les forces polítiques i socials perquè ajuden a fer que els valors que representem siguen posats en pràctica, donant exemple amb les seues actuacions.  
No ignoreu aquest missatge de la fraternitat-sororitat que també proclama l'amor i la pau. SALUT!

IGUALTAT/ ROSA ROIG
Gràcies a l’acció del govern de la República, més de 50.000 xiquetes i xiquets van trobar refugi en València l’any 1937, perquè com va dir Àngel Gaos, “Si n’hi ha un poble en la terra que és necessàriament partidari de la Igualtat, la llibertat i la Fraternitat és València...una cultura de mars oberts, vital, matisada per mil tonalitats, que és llum i càntics a la vida”. I un càntic de vida és el que representa la Igualtat.
Vos demane que contribuiu a construir un futur millor per als 28 milions de xiquetes i xiquets que segons l’Unicef, s’han vist obligats a abandonar sa casa per culpa de la guerra i la violència. Que no oblideu que segons l’Agència de l’ONU per a la infància, en els últims 10 anys el número de xiquetes i xiquets refugiats en el món s’ha duplicat, i les criatures s’han convertit en un objectiu bèl·lic. Que diu Oxfam Intermón que més de 14.000 menors no acompanyats han travessat el Mediterrani i, ara mateix, més de 5.000 s’han donat per desapareguts.
Quan el 26 de desembre de 1924 la Societat de Nacions, l’antiga ONU,  reconegué per primera volta els drets específics de la infantesa, uns drets que van promoure Dorothy Buxton i Eglantyne Jebb, fundadores de Save the Children, començà un camí que hem de recórrer fins que desaparega la injustícia, la desigualtat i la por en la vida dels xiquets i xiquetes de tot el món.
Sóc la Igualtat i vos demane que m’ajudeu a recordar aquells drets que establixen que la humanitat ha d’oferir als xiquets i les xiquetes el millor que puga oferir, i que els hauríem d’oferir un món en pau, una pau que s’aconsegueix per les actuacions generoses i nobles de les persones que no volem més lluites fraticides. L'eina més sòlida contra la guerra és la cultura, així doncs, llegiu, apreneu i sabreu i esdivindreu persones fortes i invencibles, capacitades per aconseguir un món més just, més lliure  i més igual.
La màgia que s’amaga al vostre interior, està feta  de generositat, sentit de la justícia, paciència, fermesa, claredat, creativitat i constància.  Useu-la per crear bellesa, practicar la igualtat i treballar per una vida més justa i sense violència.

Vos esperem l’any que ve, i mentrestant féu màgia.

Felicitat, pau i cultura!



dissabte, 31 de desembre de 2016

Si ens files per Cap d'Any, ens filaràs tot l'any


És eixe el nostre desig, amprat d'un refranyer i convenientment manipulat,  per al 2017. Fileu, fileu-nos i que vos filen, en el sentit que el Diccionari Normatiu Valencià fa d'un verb preciós: filar, "Adonar-se de la presència (d'algú)". Nosaltres ací estarem, filant-vos, perquè sou gent per a filar!!!



divendres, 25 de novembre de 2016

25 de novembre: contra la violència estructural, per la visibilitat de les dones en l'art

Enguany el nostre desig i la nostra reivindicació estan en el món de l'art. Manola Roig reclama i recorda quin ha estat el paper de les dones artistes. Treballem per aconseguir, com deia Maria Mercé Marçal, que les obres de les dones  deixen d'estar escrites o pintades en tinta invisible.



2016-11-7 MIRADES VIOLETA el paper de la dona en el món de la cultura i l’art. from Sueca Televisió on Vimeo.

dimarts, 15 de novembre de 2016

"Entre línies" de MAnola Roig a la Societat Coral El Micalet


El Micalet és una entitat més que centenària: l’any 1993 es va celebrar el seu primer segle d’existència i el 2005 el centenari de la Societat Coral el Micalet, refundada el 1905.  El dia 11 d’agost de 1893 es va fundar la Societat Coral Orfeó Valencià el Micalet, com resultat de la fusió de diferents orfeons quasi bé desapareguts, reunits en un local cedit per l’Ajuntament al carrer de la Llonganissa, actual Periodista Azatti; més de quaranta socis de l’extingit Orfeó Valencià procediren a redactar un reglament, per a la creació d’una societat. Entre els reunits, hi havia gent d’ideologies polítiques molt diferents: lliure-pensadors, republicans, catòlics, socialistes, anarquistes, etc.

Ara, El Micalet acull l'exposició de Manola Roig, "Entre línies", un  breu recull d’alguns dels treballs que l’artista ha realitzat en els últims tres anys. A través dels gravats que formen la mostra l’autora ens desvetlla les seues dèries, passions, motivacions  i en definitiva, la seua mirada personal del món. "Llegir entre línies, diu el diccionari que és, endevinar el que l’autora/autor deixa entendre sense dir-ho.

 



dijous, 13 d’octubre de 2016

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.



“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.”
Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino

Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associación de mujeres nvestigadoras y tecnólogas), CIMA ( Mujeres del cine y los medios audiovisuales), MAV ( Mujeres de artes visuales). Fa poc en Catalunya un grup de periodistes denunciaven fets semblants per a d’altres àmbits de l’activitat humana, i es convertien en un grup de denúncia actiu a les xarxes, @onsonlesdones.

El nostre compromís amb la visibilització de les dones en la cultura, la nostra pròpia presa de consciència com a artistes, ens va dur fa dos anys a començar un treball de recerca, no acadèmica sinó de divulgació.Tot començà amb una conferència en l’Espai Fuster, en Sueca. En aquella conferència multidisciplinar, Dones de frontera, ens acompanyaren una pianista i una soprano, les dones valencianes --les dones, en general-- ens van captivar i ens esclataren literalment a les mans per la quantitat d’informació que vam recollir. Molt dispersa, i de vegades molt amagada. Trobàrem fins i tot, A Etelvina Ofélia Raga, una compositora valenciana que va dirigir per primera vegada la Banda Municipal de València, i recuperàrem de l’arxiu de l’IVM dues de les seus cançons que van interpretar, Núria Naval, soprano i Amparo Ferrís, pianista acompanyant.

El treball i les coincidències —el destí?— ens han conduït a ser comissàries d’una exposició que s’inaugura dilluns, Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps, així hem decidit anomenar-la, com una declaració, una reivindicació i una constatació. Ha confiat en nosaltres la Fundació FULL i n’estem contentes, agraïdes i expectants. Desitgem compartir el nostre treball, la construcció d’una catàleg de 453 escriptores valencianes, des de Sor Isabel de Villena fins l’actualitat.  Estem agraïdes amb les persones que ens han ajudat, Pere Gantes, Vicent Ferri, Manolo Gil, les investigadores Mª Àngeles Herrero, Verònica Zaragozà, Maria Lacueva, Ana López Navajas, Margarita Castells i Encarna Sant-Celoni, i Vicenta Llorca. 

Estem contentes perquè, pràcticament, en cada ciutat del País Valencià alguna dona ha escrit en algun moment de la nostra història; perquè el compromís de les escriptores valencianes amb el valencià és una realitat; perquè hem parlat amb Elena Aub una valenciana que passà per l’exil·li en Mèxic, una dona de 85 anys lúcida i vital; a Paca Aguirre una altra dona sensible i poderosa, i la seua poesia ens ha corprés; perquè hem descobert les poetes andalusines, i hem sabut que són la primera veu de dones en la Península que ens ha arribat escrita; perquè hem descobert que les escriptores valencianes són curioses i assagen més d’un gènere; perquè escriuen teatre des del segle XVIII; perquè algunes monges desobeiren déu i els confessors i no cremaren el que havien escrit; perquè n’hi ha autores actuals que escriuen en valencià i han venut més de 18.000, una, i més de 20.000 exemplars, una altra; perquè alguna de les que escriuen en castellà té més de vint milions de lectors;  perquè el treball de les valencianes en el camp de l’assaig és importantíssim i massa desconegut; perquè han sigut dones que han estat premiades per la seua obra; perquè les les joves segueixen escrivint tot i les dificultats. Però sobretot, perquè hem sabut l’esperit d’una de les nostres avantpassades, Sor Beatriz Ruíz i Guill, de Guardamar, va assistir a la Batalla d’Almasa.

L’any 1975 es publicava un llibre que recuperava més de dues-centes autores dels segles XIV-XX, Les cinc branques:poesia femenina catalana en el pròleg les cinc persones que l’havien compilat explicaven “ Cal reconéixer, amb certa tristesa, que les Antologies de poesia publicades fins ara, no s’han demostrat generoses, ni amables, ni justes, amb la poesia femenina…A penes si trobem en llurs pàgines dos o tres noms femenins, sens dubte destacats, no pas els unics al nostre parer. A bon segur que l’anomalia no cal atribuir-la al fet d’haver-ne fet la tria d’autors d’autors masculins, sinó perquè molt producció femenina ha estat dispersada […] Quasi oculta, amagada.”


Afegiu al que s’explica sobre la poesia, la prosa i el teatre; ara penseu que han passat quaranta-un anys des que es denuncià aquella anomàlia i molta producció femenina continua dispersa, oculta, amagada, i entendreu per què estem expectants. Esperant.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Manola Roig et parlarà d'ella al Centre Cultural Caixa Ontinyent





 'No veiem mai les coses tal com són, les veiem tal com som'
                                                 
Anaïs Nim (1903-1977)


Manola Roig, presenta 'Et parlaré de mi' a la sala d'exposicions del Centre Cultural Caixa Ontinyent dissabte 1 d'Octubre a 20:00. Farà d'amfitriona de l'acte Teresa Mollà, coneguda defensora dels drets de les dones, bloguera de Mujeres sabias y brujas, escriptora, col·laboradora del Levante- EMV, activista de les xarxes, una dona compromesa, i una bona amiga.
              

'
Et parlaré de mi' es tracta d'un projecte creatiu que busca la complicitat de qui mira, encetar un diàleg entre l'autora i el públic. Consta de tres parts diferenciades:

1. L'obra plàstica de l'autora a través de la qual es despulla per a mostrar-nos i parlar-nos de la seua particular mirada de la realitat. Ho fa mitjançant diferents opcions creatives, el linogravat, la fotografia i les filformes (escultures de fil d'aram i tela de galliner) .

2. L'autora ens repta a descobrir qui s'amaga darrere del nom i la fotografia  de cadascun dels 16 perfils de dona que en presenta i per a fer-ho utilitza codis QR a través dels quals el públic podrà accedir a la vida i l'obra del personatge que ens proposa l'autora.

3. Amb un llibre d'autor, l'artista incita al públic a què de la mateixa manera que ella ens ha mostrat el seu món més íntim, el públic puga deixar en el llibre la seua pròpia empremta. El llibre és converteix així en peça clau de l'exposició perquè és el final del diàleg que ha pretés encetar l'artista entre ella i el públic, donant-li protagonisme i convertint-lo en un element plàstic de l'exposició.

El llibre d'artista, fet de material reciclable i de manera artesana, és obra d'un grup de persones del Centre Ocupacional Municipal de Sueca, les  primeres en deixar la seua empremta.

dijous, 22 de setembre de 2016

Manola Roig interpreta les veus de la prehistòria en l'exposició col·lectiva ART+35


Dijous 22, a les 19:30h s'inaugura en Sueca, Sala d'Exposició Els Porxets, Espai Claros l'exposició Art + 35, amb les artistes Aba Auñon, Luque Matruqui, Rosa Serra i Manola Roig.

El que podrem vore de l'obra de Manola és el resultat de la visió que sobre les dones de la prehistòria i l'art ha construït l'artista. Vos esperem

"En 2002, un professor del departamento de Biología de la Evolución de la Universidad de Swansea, Reino Unido, el doctor John T. Manning, descubrió que existe una relación entre el tamaño del dedo índice y el anular que es característica de toda la especie humana y distinta en los hombres que en las mujeres. (...) el programa de ordenador Kalimain ,basado en la ratio de Manning, diseñado por los investigadores Michel Chazine y Arnaud Noury ha medido las manos q1ue aparecen en numerosas pintures parietales de diversos continentes, desde cuevas paleolíticas europeas hasta grutas de las islas perdidas de Borneo. (...) Sus resultados, junto con los de otras investigacions, coinciden en que : solo la mitad de las manos de las pintures rupestres, aproximadamente, son de hombres. La otra mitad son mujeres."
Ellas MismasÁngeles Caso

La primera vegada que vaig llegir una notÍcia que feia referència als estudis dels quals parla Ángeles Caso en el seu llibre vaig quedar colpida, si això era cert significava que des de la prehistòria les dones hem sigut part activa, subjecte i no només objecte com la societat patriarcal ens ha volgut fer creure, de la història de la humanitat, i en este cas concretament de la història de l’art.

Per a mi s’ha convertit en una necessitat vital reeducar-me, buscar nous models, artistes, escultores, pintores, gravadores, tallistes, dones fortes, dones que s’han enfrontat a totes es barreres i dificultats que la societat patriarcal els imposava, dones que sentien la necessitat de mostrar al món el seu art, la seua mirada, dones que en molts casos van ser reconegudes i després arraconades i invisibilitzades, i ara que sé que hi són, i des de la meua pròpia ignorància, necessite mostrar-les, fer-les visibles. 
Manola Roig



"Muchos afirman todavía con cierto menosprecio que, aunque hubo efectivamente mujeres artistas, ninguna es comparable a un Velázques o un Goya o un Rembrant o un Miguel Ángel o un Picasso [...] el día en que esas persones reconozcan que, además de ser numéricamente menores, sus condicones de formación y trabajo fueron mucho peores  [..] y que el estímulo que recibían de la sociedad infinitamente más dèbil, habremos establecidouna cierta justícia [...] algunos aseguran también que no pasaron de ser artistes mediocres. Algunas lo fueron, otras en cambio, estuvieron entre los mejores de su tiempo. Pero la mirada educada en el canon androcéntrico sospecha siempre de todo lo que haya sido producido por las mujeres, y, antes de observarlo, ya sabe que lo rechazará [...] un gran número de artistes masculinos también fueron mediocres y, aun así figuran en los libros y se exhiben con orgullo en los museos y las exposiciones [...] "
Ellas Mismas, Àngeles Caso
Les mans, de la cova de El Castillo, Cantabria

Però jo no soc una experta, ni tan sols una aprenent d’investigadora, només sóc una dona artista que ha viscut gran part de la seua vida sense models femenins en els quals veure’s representada, i crec que no podem viure coneixent només una part de la història, cal conèixer totes les visions i després buscar el propi camí. No és tracta de ser millors sinó de coneixement, d’opcions, de justícia social, perquè un món sense la mirada de la meitat de la humanitat és un món cec.

Les dones hem estat presents, hem imaginat i creat una realitat pròpia, un estil propi, igual que ho han fet els homens, i crec que tots dos són legítims.
Per eixa raó, i sense cap pretensió, i només perquè crec que els ho dec a elles, que la societat els ho deu, obrim una nova sèrie per a nomenar i mostrar el treball d’algunes d’elles, pot ser els criteris no seran els més acadèmics, però permeteu-me la gosadia, obrim la ment i disfrutem amb l’art de totes estes dones que alguna vegada lluitaren per ser el que volien ser.
I hui comencem donant-los veu i fent una nova mirada a aquelles pintures rupestres, de les quals ens parlava Ángeles Caso i el doctor Manning, ampliant l’horitzó i mirant-nos-les amb uns altres ulls.

Manola Roig

dimarts, 26 de juliol de 2016

Caça major entre la Devesa, l’Albufera i la gola del Rei

Diana caçadora, Manola Roig




Entre l’Albufera i la Devesa, pasturaven camells durant l’edat mitjana i a més a més es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de terra i de ploma que ara ens sembla inventada i fantàstica: falcons, porcs senglars, francolins, llúdries, ascles, morells, polletes, roseta, serranet, siseta, tètol, fotja, i “toros braus, serpents criminoses. I més bèsties de ferocitat constatada. I cérvols, i llebres, i cabres salvatges. I encara més: fins i tot hi pasturaven camells”. L’enumeració l’he extreta del magnífic i poc conegut llibre L’Albufera de València, de Joan Fuster. Un llibre joia, per moltes raons. El llibre va ser imprés per primera vegada a Barcelona l’any 1970, i tan bon punt s’acabaren els 120 exemplars de què constava l’edició, desapareixeren. Jo n’he pogut vore un dels originals, però vosaltres haureu de llegir qualsevol de les versions de Bromera. I afegiré que  l’haurieu d’usar per a l’aula, si sou del ram.

El llibre de Fuster, tan rar com trobar camells pasturant per la Devesa, ho és perquè és l’únic “llibre bonic”—crec!— que va publicar l’autor. Millor dit que li va publicar La Rosa Vera una editorial creada l’any 1945 per fer “rellevant la il·lustració”, segons expliquen els protagonistes de la iniciativa. Contat o llegit —tant se val perquè no recorde per què ho sé— sembla que Fuster va conéixer l’obra de l’editor i a mig camí entre la proposta impertinent i l’extrema curiositat per fer una cosa diferent, li va suggerir a Jaume Pla “Que no farem algun llibret d’eixos teus?”, la cosa va quallar i mentre Pla fabricava els 120 gravats al burí—absolutament deliciosos—l’autor suecà construïa un text a mig camí entre l’erudició, la reflexió i la divulgació que mereix ser llibre de capçalera per a qui s’estima la llengua, la terra, la cultura i la ironia.

“Nos havem manat de paraula al feel cambrer nostre en Guillem Miró, de Burriana, que de continent retorn a la dita vila en lo terme de la qual són nostres camells, per trametre-los a la nostra Devesa de l’Albufera de València, car d’açà no troben bona pastura; per què us manam que de continent vos emparets d’ells, e que hajats un hom que contínuament los guard..”, la carta de “l’Aimador de la Gentilesa” tramesa al Batle General de València la podeu trobar al llibre, així com l’afirmació que explica per què dimonis pasturaven camells en l’Albufera. Qüestió per cert, que no pense desvetllar. Espavileu, que Fuster també és un clàssic ben modern i sembla que volem oblidar-ho.

I amb tant d’animal “major” ja podeu suposar que la caça existia, els poderosos baixaven fins Riola, Sollana o Sueca acaçant senglars. Poderosos que durant molts i molts anys van senyorejar muntanyàs, devesa i marjal, des de Joan II d’Aragó a Joan de Borja, Duc de Gandia i fill del Sant Pare Alexandre VI—ai, quan els papes tenien filles i fills coneguts!—; des de Jaume I, fins els Austries; des de Ferran d’Antequera a Don Manuel de Godoy, duc de l’Albufera i de Sueca. Just el lloc on segons la Crònica de Martí de Viciana—1564— “Porende muchas vezes los reyes  e grandes señores acostumbran algún tiempo del año yrse a holgar e recrear…” Vides regalades de poderosos, perquè n’hi havia d’altres que ja treballaven per ells. Caça major per a esbargiment d’uns quants varons marcats per la sang i la conxorxa.

Les dones no cacen, només caçava la grega Artemisa, Diana per a Roma, la deessa del bosc, de la lluna, portadora de la llum, acompanyada de gossos i amiga de cèrvols i ossos, de llebres i guatles. Una Artemisa que segons la mitologia ajuda amb diligència i efectivat a qui la necessita i també és ràpida i efectiva per al càstig. I sobretot ajuda sa mare i d’altres dones que fugen del poder del’home. Segurament perquè no tenia por de la nit, i de nit corria lliure per la naturalesa salvatge la van fer desaparéixer dels nostres models.


La caça per esport no l’entenc, massa crueldat innecessària, massa dolor. Ara bé, caçar per sobreviure, això ja són figues d’un altre paner. Diu Fuster “la caça ha estat sempre un recurs humà imprescindible: per ella hem aconseguit sobreviure, enmig de la caòtica ferocitat dels nostres germans de parc zoologic”. I tornant a l’Albufera i a la caça, tema de la digressió, m’imagine que les persones que vivien vora el llac havien de lliurar una dura batalla per sobreviure cada dia. Defugint les males condicions del salvatge territori, i les lleis, dels poderosos, que els ofegaven— cite de cap, però en algun moment fins i tot tallar canya es pagava amb la mort—, esquivant la vida salvatge i la no tan salvatge, feta de rates, per exemple. Per què vora marjal, prop de la Devesa, de la canya i de la séquia, com pots evitar l’enfrontament amb les rates? En Sueca en caçaven i en menjaven, mon pare assegurava haver-ho fet. No m’estranya. Si les rates conviuen amb la espècie humana des del Plistocé han tingut temps per a tot. Sembla que n’hi ha qui les ha domesticades, també, i la rata ha mostrat ser un animal intel·ligent i capaç de deixar-se guiar per una persona. Però, ai, matar una rata, això ja demana més habilitat i concurrència!

Des de fa poc visc més prop de la naturalesa, bé que domesticada, que de la ciutat i les rates de camp en formen part de la meua la rutina. Per a mi, el canvi ha sigut positiu, però estrany. Ambigu. Han entrat a formar part de la meua vida un gos rater, però mestís, i una gata negra poc amiga de les visites, ni un ni l’altra amb pedigrí.Tots dos animals, convenientment esterilitzats per poder entrar en una casa. He observat la gata caçar ratolins, pardalets i un conill, jugar amb ells, matar-los i menjar-se’ls. I la meua ànima urbana ha patit. M’he hagut d’enfrontar a una invasió de formigues que volien viure en el meu rebost, i la meua ànima urbana ha patit. No obstant, fa ben poc vaig vore el gosset, la gata i dos humans caçant una rateta que havia pres casa nostra pel seu nou cau, i la meua ànima urbana s’ha transformat, per un moment, en l’Artemisa caçadora.


Vore la gata atrapar amb la rapidesa d’un llamp la rateta, i passar-se-la d’urpa a urpa, vore’ls tots dos, gos i gata, seguir el rastre, fatejar, la rateta en companyia dels amos; vore el gos, actuant coordinadament amb nosaltres, sentir la nostra excitació per la descoberta de l’enemiga i la persecució, i, finalment, vore el gosset, de qui sempre hem dubtat, matar la rateta d’un mos certer, m’ha convertit per un moment en aquella Artemisa de naturalesa salvatge, no domesticada. I gràcies als meus animals, la meua ànima urbana s’ha alliberat. Imagineu com de necessària seria la caça per sobreviure entre porcs senglars, cérvols o cabres salvatges, si la Devesa i l’Albufera conservaren el seu estat natural? El de “selva”, segons Fuster “ Més o menys, com les selves d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica o d’Oceania”. Dels camells, ni en parlem!

dilluns, 11 de juliol de 2016

Sense cadenes



Donueta, de Manola Roig
“Qui dia passa, any empeny”, una locució oracional, una frase feta, que segons el Diccionari Normatiu Valencià —una ferramenta que heu de conéixer i usar, sí o sí— “S'usa per a indicar que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l’any”. I que reflecteix millor del que jo puc expressar com vull passar el dia del meu aniversari —n’he fet 54— però també el meu dia a dia. No vos sembla una magnífica proposta per a temps tan incerts!

Viure, és patir, és conéixer, és perdre, és retrobar, discutir, riure, fer projectes, perdre amistats, guanyar-ne; publicar un llibre i seguir vivint; regar la malvarosa i veure esclatar el gesmil, la gardènia i la rosa. És creure, i saber que no queda massa esperança. Després de viure tant de temps, ja saps que entre el dol i el riure, avancem. Abans, quan no tenia tantes morts guardades a l’armari, fer anys, era fer festa. Ara, ja no ho és. I el meu cas, no és únic.

Jo, com vosaltres he aconseguit cavar nous forats, i plantar noves llavors. De les que he perdut, em queda el sabor, la memòria. De les que vaig recollint, em queda tota la felicitat que encara pense compartir. He empés, i m’han empés, cap a la poesia, cap a noves lectures, cap a nous projectes, cap a nous camins i nous reptes.  A totes i tots les que enguany s’heu creuat en el meu dia a dia, i m’heu ajudat a resoldre la dificultat de seguir vivint intensament malgrat tot, només puc que dir-vos que vos estime.

Ara, més Pandora que Prometeu, sé que l’esperança és el que queda a la capsa, i amb ella, la vida. 

Un dels poemes de Maria Fullana, escriptora i traductora, una de tantes valencianes invisibilitzades, m’ha vingut al cap quan pensava en tancar el dia, i agrair el pas de la gent pel meu any, és el Pacte, per vosaltres, amb vosaltres que m’ajudeu a llevar les denes, per viure, o almenys intentar-ho, sense cadenes.


Prometeu, promet-me
pels quatre solcs sagnants
que paga el risc i efecte
continuar somniant
ramats de truites
encar
que em travessen
recs la pell,
el temps soberg,
i el cor
s’enfonse ensoyat
en corrues lentes
devers
un horitzó de punts
llunyans
agosarats,
quin risc de perdre’m
aquest final
feliç, si sóc
al caramull
del somni…
Prometeu, jo seré
qui et lleve
a poc o a molt
les denes,
si tu em promets
aquesta fi

sense cadenes

dissabte, 25 de juny de 2016

COM ELLA, com Anne Sexton, per totes les dones oblidades

autora: Manola Roig


Anne Sexton és, segons explica Montserrat Abelló en la introducció del llibre de Proa que recull els poemes escollits i traduïts per la pròpoa Montserrat, una de les poetes de parla anglesa més original i innovadora del segle XX. Víctima d’una despressió postpart aquella bella i rica americana nascuda el 1928, mai arribà a ser feliç i acaba suicidant-se “quan es trobava al seu cim literari, en veure que persistien els brots depressius”. Com Viriginia Woolf, els problemes psiquiàtrics acaben vencent-la. Tot i que queda per a nosaltres el que van escriure.

Tot i el seu final i el seu patiment, explica Abelló que és la “força vital amb què s’encara a totes les qüestions i aquest seu enfrontar-se a la mort sense por, tot desitjant viure intensament, allò que fa que la seua poesia sigui tan interessant i original”. La poeta inicia les seues lectures amb el poema “Her Kind”, “Com Ella”, entre versos de viure intens, de desafiament a la mort, un cant de lluita.

Passaran les eleccions de demà, i, dilluns tornarem a la nostra normalitat, i les dones seguirem la senda de les bruixes, i passe el que passe seguirem amb la poesia. Per exemple la d’Anne Sexton, perquè nosaltres hem estat com ella.

Com Ella/ Her Kind

Bruixa posseïda, a rondar he sortit
per l’aire negre, més valenta de nit;
somniant malvestats, he passat
per damunt de les cases, d’un llum a l’altre:
solitària, amb dotze dits, fora de mi.
Una dona així no és ben bé una dona.
Jo he estat com ella.

He trobat les coves ardents al bosc,
les he omplert d’olles, gravats, prestatges,
rmaris, sedes i molts béns;
he fet el sopar per als cucs i els follets;
queixant-me, posava ordre en el desordre.
Una dona així no pot ser entesa.
Jo he estat com ella.

En el teu carro he pujat, conductor,
he dit adéu als pobles amb el braç nu,
he aprés les darreres rutes enceses i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen la cuixa
i les costelles em cruixen on et giren les rodes.
A una dona així no li fa vergonya morir.
Jo he estat com ella.

( Traducció: Montserrat Abelló)


dissabte, 18 de juny de 2016

Animals de séquia (I) a la ràdio escolar de CP SAnt Roc de Silla


Fa poc hem estat gravant alguns fragments de l'obra per a la ràdio escolar del CEIP Sant Roc de Silla, gràcies al professor responsable, Agustin Madrigal.  Ens hi acompanyava Francesc López, un amic embolicador que s'ha enamorat dels animals, com també li va passar a Emili Piera, que ho explica ací i així: Fui a Sueca a la presentación de Animals de séquia, un libro escrito por Rosa Roig y muy inteligentemente ilustrado por su hermana Manola y me encontré con un poema de agua, de fluidez, de valor. Parece un libro para niños pero, como precisaron las autoras, es más bien un lugar de recreo y ensueño para adultos que no han olvidado al niño que fueron: el Principito y su planeta privativo.

Paco ens envia la gravació, i l'enllaç al seu blog on explica més coses. Ací teniu la veu i la música dels animals de séquia

dijous, 16 de juny de 2016

Llima: Animals de séquia a la ràdio del CEIP Sant Roc





Què fan una animals de séquia en una ràdio escolar???





Llima: Animals de séquia a la ràdio del CEIP Sant Roc: Divendres passat tinguérem ocasió de visitar l'aula de ràdio del col·legi Sant Roc . Agustín Madrigal ha aconseguit crear-hi un espai...