Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2009

S'ha acabat

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Entre silencis i notícies hem tancat el temps de la calor. Hem estimat, i enyorarem el temps del no res. Hem ocupat espais comuns amb els gestos d'estiu, ara tornarem a la ciutat més velles, més seques. Hem callat, i tindrem el cor més carregat de fel. Totes, però, tornem preparades per a la rutina. Amb l'hivern ho taparem tot. Els colors de moda ens salvaran, de moment. L'estiu ja s'ha acabat.

El rastre

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Crec que trobar la poesia pot canviar el nostre destí. També crec que només quedarà de nosaltres el rastre que deixem escrit de les nostres emocions. No tenim obres, i si les tenim algú procurarà que semblen seues. Per tant, només l'emoció ens quedarà.

La via recta

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Estimem els viatges curts perquè tenim la certesa, perquè sabem quan comencen i quan s'acaben. Així ens sentim segures. El final és el que esperem. I la via recta.

Paisatges

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Només hem sabut crear paisatges que es dolen i abandonem. Els boscos són antenes i les parets, amagades, s'esquerden. Tenim l'espai de fòra i el de dins. I no som capaces de crear bellesa en tots dos. Durant l'estiu la ciutat abandonada ha quedat en mans dels animals abandonats i totes les soledats encaixades en els apartaments refrigerats. Ara estem a punt d'obrir les finestres a la tardor.

Les faixes cenyides

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa He sentit totes les meues veïnes que ja es preparen per a l'escola, i per a la ciutat. Comencen a rescatar les faixes cenyides on amaguen tot el que han deixat lliure a vora mar, només uns segons. Faixes, sostenidors, i una vida robada i cenyida entre el despertador, una sogra i les misses de diumenge. Ara ja no fumaran pel carrer. La suor de setembre no se la podran rentar amb aigua salada.

La terra ferèstega i la rutina

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Cares tristes que han de retornar al treball. El temps d'estiu s'acaba. Tronades i gestos de comiat. La rutina ens guarirà. Tornem a l'autobús que travessa la terra ferèstega entre la mar i la brossa. Pins, canyes, aigua... un destí que ens espera per recomençar.

Es ven

Venc una obsessió antiga, però molt ben conservada. És bona i compleix amb la seua funció. Apta només per a persones autènticament angoixades.

Gesmil, temps i aigua

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa M'han dit que es troba malament però segueix cuidant el jardí. El meu veí propietari d'un jardí meravellós, on les buguenvíl·lees, l'heura i el gesmil créixen i floreixen a canvi del teu temps, abonats per la teua dedicació. Escampen el que són, i es queden el que tu ets: dedicació i fidelitat, atenció... temps i aigua.

La xiqueta del conte del llop

Tot ho mirava. Tot ho tocava. Corria, pujava, botava... era tan desinqueta! Sa mare li deia “Si ve el llop vora's”. Li ho deia a cada hora, a cada minut... La xiqueta la mirava indiferent, escrutadora i seguia. Un dia a poqueta nit la xiqueta se n'anà al bosc. P.D. Estimada mami: com el llop no ha vingut, he decidit anar a buscar-lo. Besets. I és que les xiquetes són impossibles!

Els vells coneguts

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Hui, que he vist de lluny vells coneguts, he optat per ignorar-los. El passat, vist des del present, desconcerta i si fa calor encara més. Ignorem, doncs, els coneguts i fixem-nos en les cares desconegudes de qui ens veu tal com som: una ombra que baixarà del tren i desapareixerà del seu camí. Una vida que sempre té un final. Com l'estiu.

Cremes i por

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa La gent, a vora mar, té una posició estranya i inquietant. De cul al passeig marítim, mira la mar, on no hi ha res. Blau i salitre. No obstant és una posició militant, que defensen. De cul al passeig, de cul a la mort? Un pam més pròxims a la voreta, un pas més lluny del final. Si tot l'any fugim de la mort, en l'estiu multipliquem els exorcismes. Sota l'olor de les cremes s'endevina la por.

Fragments de prosa 1: l'odi

...L'odi és un mecanisme psicològic- una pulsió nerviosa- que prové d'estímuls exteriors de diversa confluència...L'odi no postula "culpables". Cadascú odia com li pertoca odiar. Ho determina, en cada circumstància, un feix irrepetible i irreversible d'irregularitats". Seria idiota, i inútil, d'avergonyir-nos dels nostres odis. convindria, però, que els administràssem a consciència. L'odi és irracional: cal racionalitzar-lo." Joan Fuster , Sagitari

Quasi poeta

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Ara que comença a buidar-se la platja carregada d'angoixes, gent i mosques, m'he retrobat amb els únics tres versos d'aquell quasi poeta. Aquell que renuncià als seus versos perquè li semblaven banals, imperfectes... Era millor mirar-los i corregir-los constantment, diàriament, que deixar-los lliures, impresos i imperfectes. Aquell quasi poeta que deixà el joc, i la ploma i s'amagà darrere les cortines. Abans perfectes que compartits!

Fragments de poesia XIX

(xii) És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bombeja per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. És el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifici. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats enmig de la brossalla. El pensament per entrar al carrer busca el pont al mapa, el riu que parteix la ciutat. Així és com pot caminar. Sempre dubtant entre dues meitats. Xavier Farré En podeu trobar més a la revista La Nausea

La mentida i la supervivència

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Sense ganes hem anat a un dinar amb vells coneguts i l'he tornada a trobar. Com cada estiu. L'esgarrifança que em produeix és com la de sempre, i ella sempre igual. Una dona que sap callar i calla; una dona que han preparat per a la mentida, i menteix; una dona entrenada per a fingir, que fingeix. La dona supervivent de totes les guerres quotidianes. Sense ferides i sense ànima.

El pare assassí

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa La premsa, novament, ens explica com un pare es converteix en assassí. Voluntari? Un pare que deixa la filleta dins del cotxe per oferir-li-la al sol. Al final un cadàver deshidratat, menut, inhert i lligata la cadireta que l'havia de salvar. I dubtes si és la realitat o un miratge. Per què portem al món criatures que no volem,o no sabem cuidar? I el cor se t'encongeix en intentar recordar la quantitat de criatures al món prostituïdes, esclavitzades, sense nom, sense aigua ni medicaments... I si no hi ha justícia, serà possible la venjança?

La xiqueta de les lorsetes

Sa mare cosia molt bé. Fer-los les batetes a les filles era la seua obsessió. Aquella batista rosa era perfecta per fer-li un cosset plenet de lorsetes, en blanc, de raso... tot de lorsetes, com volantets, Va passar nit i dia fent la bateta, nits i dies fent i refent els traus i les vores... els plecs. La xiqueta havia cridat tant sa mare que no tenia veu. I li posà la bateta. Les lorsetes, tan blanques, tan simètriques, se li enganxaren al pit. L'ofegaren.

Les víctimes i la inocència

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Nit de malson que m'ha recordat que no seré mai una xiqueta alegre, innocent... em robaren el que em pertanyia i em deixaren vergonya, desconfiança. No he volgut mai seguir el camí que em marcaren. Un oblit que m'esclatà en la cara i encara m'ofega. Si sóc víctima perquè em sent culpable?

Sabates de pasarel·la

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Un viatge amb autobús urbà em mostra la riquesa i la pobresa sense intermediaris, ni barreres. I veig dones de pes impossible i caminar espatarrat i escaldat a sobre d'uns topolinos de tacó de pasarel·la. I veus com la calor, el pes del seu cos, grossíssim i menut, i la plataforma sobre la qual vol caminar, impedeixen que avance. I et preguntes, si tu ho veus, ella per què no? I t'espantes en pensar què veura ella, què veuran els que et miren que tu no veus. No et

Una dona, dues vides

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Sempre acabe per entropessar amb allò que no vull ser, amb allò que sé que no sóc. Ahir vaig eixir sola a mitjan vesprada, a estirar les cames. No va poder ser. Em caigué a sobre la dona a mig vestir entre la realitat i la fantasia. Pits de revista i pantalons de mascle, amb porra. Personalitat dividida, vida partida. Una dona i dues veus per a dues vides.

Els peus i les gallines

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa M'obsessionen els peus, i hui m'he trobat a vora mar aquella dona amb peus d'home, aquella que no se'ls havia mirat mai, amb atenció. Si s'hagués fixat en la forma dels seus peus, hauria tingut clar que no volia tindre fills, sinó cavalls i gallines. En els peus tenia l'explicació de les seues penes. Només havia de mirar-los.

La dona jove i l’espill màgic

Això diu que era un espill malèfic i traidor que vivia únicament per martiritzar dones insegures: “Espillet, espillet, digues qui és...” i l’espillet màgic: “ tu, sempre tu, però n’hi ha una altra que...” La ràbia i l’odi l’havien fet com era: un espill cruel i amargat. A l’espill li havien fet creure que si es mostrava cínic se salvaria de la destrucció. Anys i anys de desinformació en aquella fosca cambra li havíen deixat aquella pàtina de credibilitat que s’adjudica per la por. Així aconseguia convéncer que la seua opinió, obtusa, era necessària i justa. Sempre jugava el mateix joc amb les dones i, diem-ho clarament, fins aquell dia li havia anat bé. La dona jove entrà sense ni mirar-se. L’espill es començà a preocupar. La jove era jove. Perfecte pensà l’espill, que comence ara a preguntar i l’afaiçonaré. La jove però ni es fixa, tenia massa coses amb què pensar i a més en aquella cambra no hi havia connexió a internet. Baixà. Cridà i confirmà l’enderrocament definitiu de la casa.

La borratxa i el rosari

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa L'olor brutal del alcohol dissimulat de sermons i novenes és el que he notat en tornar a passar pel seu costat. Una olor de borratxa solitària, insensible al dolor, insensible a l'amor...Una olor que impregna paraules i mirada, l'olor de qui beu sola en sa casa i s'esgota d'alcohol, mentre intenta acabar els misteris gloriosos del rosari. Per un moment, he tornat a sentir l'hivern.

El jove malcriat

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa He baixat a comprar la premsa i he entropessat amb ell, però no estava massa segura. perquè recordava aquella criatura enamorada de les truites franceses, i de sobte s'ha convertit en un jove insegur perquè massa dones l'han malcriat, i ni ell acaba de reconéixer qui és. I s'amaga. I amaga sota la brutalitat dels seus musculs ferms, exagerats, de gimnàs i pastilles, tota la seua sensibilitat, tota la inseguretat que li ronda la nit.

Mercaderia d'intimitats

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa El verd intens de l'arròs humit acompanya el meu viatge. Tanque els ulls i no puc dormir, em ve al cap la persona a qui vaig a visitar. Desassossec. És una persona interessada que només pregunta per saber i poder contar-ho. Converteix les teues intimitats en mercaderia, de primera mà. Una persona que vol conéixer els teus secrets per usar-los contra tu, si pot i troba l'ocasió. Una persona que com més dèbil et sents, més desinteressadament et cobrira d'angoixes, confoses en besos.

Fragments de poesia VIII, M Mercé Marçal

10 poemes de desglaç Jo que he escanyat la filla obedient de Tu i l’he enterrat, convulsa encara, sota el glaç no sé ofegar la fosca ranera que es marida dòcilment a la teva enllà del mur. I ençà. Ella parla per mi. Sura damunt de l’aigua immòbil el silenci d’aquella que no sé si sóc. Que el foc emporpri l’hora muda i desclavi llengua i camins. Que el dia neixi, nu, del desglaç. Mª Mercé Marçal Ahir noves flors em recordà que Mª Mercé Marçal ja ens explica moltes coses, que però, se'ns obliden.

Una filla dòcil

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa M'he retrobat amb una vella coneguda de l'escola de monges. En tornar a sentir la seua veu trencada pels silencis forçats i les paraules engolides, he recordat com em feia patir de menuda la seua veu. La vella coneguda és encara la filla aparentment dòcil, i privadament interessada, que li fa creure a sa mare que confia amb ella i obeeix. Mentre cada dia observa com sa mare avança cap a la mort i ella cap a l'herència. Cap a la llibertat.

La rateta que deixà d’agranar l’escaleta

Un bon dia la rateta va mirar les seues mans i se les va veure buides. “Què m’ha passat?”. Es palpà la cara. La tenia tan seca i deshidratada. Va seguir pujant i palpant i es trobà una espècie de fregall aspre i enganxós —era el seu cabell—. No sabem quin impuls irrefrenable va arrossegar les mans —les seues—al cul —el de la rateta. Estava fred, mort, sense ni un alé de vida. Ni per un sol moment ella se l’havia imaginat així! Massa sorpresa i excitada per parar-se a plorar i pensar en com de desgraciada havia sigut, va reseguir el seu cos, tot el seu cos. Sensacions noves, una immensa alegria, una por ansiosa, un ofec excitant... Ja no trobà l’escaleta!!! Tindre les mans obertes, les mans lliures va fer que la rateta, una vegada sobreposada del primer ensurt, es posara, faenera com era, a pensar. Les mans lliures de pols i de pena. La rateta vivia amb aquell que per la nit dormia i callava i que de tant dormir i callar havia acabat fent-se invisible. El dia que la rateta va mirar les

La por sota les faldes

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Una notícia al diari sobre els cossos amagats de les fosses comunes del franquisme, m'han recordat la sort que tinc per no haver conegut la por nostra de cada dia. La por que era l'aliment, abundós i abundant de la posguerra. I he recordat com les dones majors de ma casa encara conten en veu baixeta les històries del botxi- el verdugo diuen elles- del meu poble que pegava als hòmens i els feia beure oli pesat. O les històries d'unes ties meues rapades per no cantar, que perderen l'alegria per sempre, per la por. Perquè encara tenim, tenen, les marques de la por, però ens les amaguem sota les faldes.

La dona i l'arc de sant martí

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Plou i fins que es fa de nit no es pot eixir de casa. Només veig passar la vida a través dels vidres refrescats per l'aire condicionat. I així em transforme en la dona estilosa que he vist passar, i que amaga sota el color, la pena. Una dona que com no pot assumir la seua solitud, ni l'amargura, se les cobreix amb els colors de l'arc de sant martí. Una barrera ben estranya.

L'home i les claus

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa I així hem arribat al desori. Diumenge cotxes, i més cotxes. I ancianes i ancians, en camisa i banyador, pells seques i arrugades, impúdiques... i els gossos, i les famílies al complet congregades al voltant d'una nevera portàtil. I així ens sentim rics. I mentre ens passegem sorgeix el drama, menor, però drama. Veig l'home propietari del cotxe que s'endugué la grua, ja fa temps i que encara el busca, i veig com en deixar-lo sense cotxe l'han deixat, també, sense guia per als seus actes. Un home, de diumenge, desorientat i amb les claus a la mà.

Magia de mare

Li van adjudicar un paper que no volia representar, el de mare, Així un bon dia, va renunciar, se’n va oblidar . Ho va ignorar. Boja, deien. Màgia, deia. ...i va convertir la filla en invisible. Un sospir, un alé, una presència, un fantasma... res. No res.

Amigues vora mar

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Prenc un café vora mar i allí les veig passar. El grup d'amigues que han eixit de casa per sentir-se segures i animades. Un grup que s'escampa i es concentra. Que es protegeix i es fereix. Que acaba plorant les penes de totes, entre crits i acudits.

Fragments de poesia VII, Begonya Mesquita

Sextina del retorn ... A l'escala del retorn romanem captius, trenem records silents, hereus conscients de res més que de l'espiral del temps, sal entre tu i jo, que donàvem solta a l'amor, un nom inventat per dir tot allò que no teníem: la por, el neguit, la serp que ateny la mirada. ... De seda, les paraules contra el verí, tu que ara encens tempestes de foc amb la mirada que mossegues el rellotge i dius un nom mentre cau el sol i ens allunyem, captius, de la serp i la tempesta, del mai i el res, amants del verd, del temps, de tot el que teníem. Escric per tu i aquesta sal a la mirada m'atorga un altre nom, aquell que abans teníem i els dies captius m'alimenten com si res. Begonya Mesquita

El campet i la vida

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Em trobe una amiga que m'estime molt i li pregunte per son pare, una persona entranyable que ha sigut sempre propietari d'un campet que li donarà mentre visca alegries i pimentons, i unes poques carxofes i algunes bledes. També encisams. I com més el cuida més creix. I la vida del seu camp és també la seua vida.

Els mocs i la innocència

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Mala sort! M'he hagut de desplaçar a la ciutat i m'he convertit en el xicot que es furga el nas palplantat enmig del tren una vegada i una altra, i una altra, fins que aconsegueix el que buscava. I amb el moc al dit intenta desesperadament desenganxar-se'l, del dit, sense posar-se'l a la boca. I tot això amb la mateixa cara d'innocència que posa quan es fa la pregunta de per quina raó les dones no li fan massa cas.

La dona i els cossos joves

diari d'estiu d'una dona apòcrifa Per més que vull fugir, sempre m'atrapa. I la por em paralitza, i ni parlar ni fugir, ni cridar. Aquella dona aparentment inocent em palpa el cos amb qualsevol excusa, una palmadeta de salutació, una confidència. I no sé dir-li prou, no... I eixa nit tinc malsons on la veig palapant els cossos joves de dones inocents, i la veig pessigant-los les galtes i va vestida de negre, com les monges que es cobreixen el cabell, però es deixen les mans descobertes. Per al rosari, diuen!

El perrosordo i els capellans

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa M'han embolicat i he tornat del sopar a una hora intempestiva de la nit, i me l'he trobat. No sé quin dels dos, si ell o jo, més espantats. Un bona nit de soprano, que ha servit per saludar el perrosordo trist i ignorant, que mira des dels cantons, on pixen els gossos. El perrosordo impotent per a la relació, que creu que si mira i no el veuen el seu pecat no serà castigat. I per aixó s'amaga com l'han ensenyat els capellans.

Les mentires i la merda

Diari d'estiu d’una dona apòcrifa M'he vist obligada a passar per la perruqueria, i m'he tornat a trobar aquella dona mentirosa, capaç de tindre mil cares, capaç de començar i seguir converses diferents i divergents amb persones que no coneix, i no es coneixen. Volia amagar-me d'aquella dona que si pot parlar malament d'algú, ho fa. I és feliç. I destil·la odi i felicitat alhora, mentre a mi se'm posen els rulls de punta. I no obstant, sempre m'atrau aquella dona que pot completar una mitja veritat amb una mentida, i no dubta en afegir parts de collita pròpia. Al final només queda una certa olor a merda.

Pomes i figues

Diari d'estiu d’una dona apòcrifa Dia de mercat, he baixat a per pomes a la botiga atrotinada, i allí m'he trobat la princesa asexuada dels contes infantils. Una que tampoc seré mai. La princesa de cabellera impossible i felicitat perpètua. La princesa que viu i espera en la torre, únicament preocupada perquè el temps --company de jocs-- passe. Una autèntica princesa infantil, feliç, amb poma i sense príncep. I de sobte he canviat les pomes, per figues madures, oloroses, solitàries.

la xiqueta mutilada

Diari d'estiu d’una dona apòcrifa He baixat a la platja popular, algues, criatures, cadires, algun gos, pilotetes i enmig una imatge que em retorna al que no sóc. Una xiqueta coixa intentava correr per vora mar, volia jugar amb unes criatures, que fugien. Massa xiqueta? Massa mutilada? I he començat a sentir el tacte de l’arena en els ferros d'unes cames ortopèdiques que no són aptes per a l'estiu, ni per a la felicitat del sol i de l'aigua salada.