vidapervida

Manifest Intersindical Valenciana MASCLISME? NO, GRÀCIES: MATA Per una societat igualitària: totes i tots contra la violència masclista Malgrat la progressiva conscienciació de la societat en contra de la violència cap a les dones, la majoria de la societat pensa en aquesta només com les agressions patides per dones amb resultat de mort. Cal recordar que les lesions personals, les agressions sexuals, el tràfic de dones i l'explotació sexual, el segrest, la tortura, els matrimonis servils i, en suma, totes les diverses formes de discriminació cap a les dones que impedeixen l'exercici real i legítim dels seus drets, són violència masclista. Les dones en situació de maltractaments sovint no troben una resposta adequada en les institucions. A la falta de formació de les diferents persones professionals que intervenen en el procés d'assistència i tramitació de denúncies, s'afegeix la precarietat econòmica. Molltes dones després d'interposar la denúncia es troben sens

Si les paraules són les justes, no fa falta usar-ne ni moltes ni massa. L'excés de paraules és necessari si no ens entenem. Va ser un dia llarg. Un dinar de comiat amb paraules amagades, no déiem el que volíem. La meua mirada es trobà amb la seua desgràcia, i s'amagà. Usarem les paraules com una distracció, com un engany, no podíem plorar i ens llançàrem paraules. Després ella usà les paraules per ferir, per provocar dolor. Bruixa maligna que converteix paraules d'amor en sagetes enverinades. Cap esforç per comprendre. I Serrat que canta “entre tu y yo la soledad y un montoncito de escarcha, ay amor”. I sé que no podrem refer res, només el camí que ens porta cada dia al tren. A la realitat. A la vida, la mala vida. Tan difícil és eixa paraula, la justa?

Si tu dorms jo et contaré les històries que només poden sentir els que no estan alerta. Si em sents un batec et farà saber que he arribat i sabràs que encara t'estimem. Les nostres són històries d'amor per a qui dorm amb la terra i amb l'aigua.

Cap mot no podia explicar a la perfecció el que volia. N'usava un, el canviava per un altre. Començava el discurs, l'interrompia. Ho deia una vegada, ho repetia de forma diferent. Tan i tant dubtava de les paraules, que aquestes acabaren per abandonar-lo. Una a una, inexorablement, sense pietat, van desaparéixer del seu abast. De la seua vida. Va morir ofegat pel seu silenci.

L'home que va morir perquè volia Ho deia. Ningú, però, s'ho volia creure. Va estar preparant-se. No volia viure, estava cansat i se li dóna tanta importància a coses que no en tenen. Els anys passen i cansen. Tenim dret a viure. Tenim dret a morir. Ho deia i ningú li feia cas. Calla, home! En morir el fill va entendre que el seu temps havia passat. Necessitava, no obstant, assumir tranquil·lament la seua decisió, la seua última decisió... Li costava. Era un home pràctic, però li costava... la dona, les filles, les netes, el nét, el què diran... Passà l'any i ho aconseguí. Ell volia morir. Què tens? —pregunta la dona—. “Calla i dorm”, ell que li respon. “Tinc el que vull, tinc la mort”... i tancà els ulls i descansà.

Les sabates roges de xarol, amb un taló de vertigen impedeixen que es moga amb rapidesa. Les necessita, però, com l'aire espés dels trens que la mantenen viva. Sense les sabates fa temps que s'hauria mort per esfumació. D'estació a estació, de tren a tren, la multitud que baixa o puja l'hauria feta desaparéixer. En canvi les seues sabates roges, de xarol, altes, incòmodes, desafiants, fora de lloc, sense elegància, la mantenen viva. L'aïllen, i destaquen el que vol ser. Actuen com un cercle de foc que la protegeix i l'allunya de la massa que li fuig. Que la tem.

De menut una amarga experiència va somoure l'arrel del seu pensament. Confonia les paraules com qui confon els colors. Els verbs només ho eren fugaçment. Un article no sempre acompanyava el seu nom. Mai però es desanimà, assajava, feia provatures. Inventava noves formes. Un dia construí una frase amb sentit, va ser tanta la força del seu entusiasme que el que va dir es va acomplir. I sabeu això com és de perillós?