vidapervida

...L'odi és un mecanisme psicològic- una pulsió nerviosa- que prové d'estímuls exteriors de diversa confluència...L'odi no postula "culpables". Cadascú odia com li pertoca odiar. Ho determina, en cada circumstància, un feix irrepetible i irreversible d'irregularitats". Seria idiota, i inútil, d'avergonyir-nos dels nostres odis. convindria, però, que els administràssem a consciència. L'odi és irracional: cal racionalitzar-lo." Joan Fuster , Sagitari

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Ara que comença a buidar-se la platja carregada d'angoixes, gent i mosques, m'he retrobat amb els únics tres versos d'aquell quasi poeta. Aquell que renuncià als seus versos perquè li semblaven banals, imperfectes... Era millor mirar-los i corregir-los constantment, diàriament, que deixar-los lliures, impresos i imperfectes. Aquell quasi poeta que deixà el joc, i la ploma i s'amagà darrere les cortines. Abans perfectes que compartits!

(xii) És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bombeja per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. És el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifici. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats enmig de la brossalla. El pensament per entrar al carrer busca el pont al mapa, el riu que parteix la ciutat. Així és com pot caminar. Sempre dubtant entre dues meitats. Xavier Farré En podeu trobar més a la revista La Nausea

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Sense ganes hem anat a un dinar amb vells coneguts i l'he tornada a trobar. Com cada estiu. L'esgarrifança que em produeix és com la de sempre, i ella sempre igual. Una dona que sap callar i calla; una dona que han preparat per a la mentida, i menteix; una dona entrenada per a fingir, que fingeix. La dona supervivent de totes les guerres quotidianes. Sense ferides i sense ànima.

Em moriré. La mort, el descans. La malatia em consumeix. Indignació. Resignació.

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa La premsa, novament, ens explica com un pare es converteix en assassí. Voluntari? Un pare que deixa la filleta dins del cotxe per oferir-li-la al sol. Al final un cadàver deshidratat, menut, inhert i lligata la cadireta que l'havia de salvar. I dubtes si és la realitat o un miratge. Per què portem al món criatures que no volem,o no sabem cuidar? I el cor se t'encongeix en intentar recordar la quantitat de criatures al món prostituïdes, esclavitzades, sense nom, sense aigua ni medicaments... I si no hi ha justícia, serà possible la venjança?

Sa mare cosia molt bé. Fer-los les batetes a les filles era la seua obsessió. Aquella batista rosa era perfecta per fer-li un cosset plenet de lorsetes, en blanc, de raso... tot de lorsetes, com volantets, Va passar nit i dia fent la bateta, nits i dies fent i refent els traus i les vores... els plecs. La xiqueta havia cridat tant sa mare que no tenia veu. I li posà la bateta. Les lorsetes, tan blanques, tan simètriques, se li enganxaren al pit. L'ofegaren.

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Nit de malson que m'ha recordat que no seré mai una xiqueta alegre, innocent... em robaren el que em pertanyia i em deixaren vergonya, desconfiança. No he volgut mai seguir el camí que em marcaren. Un oblit que m'esclatà en la cara i encara m'ofega. Si sóc víctima perquè em sent culpable?

Amagada. Silenciosa. La pena ens acompanya. No la veurem més.

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Un viatge amb autobús urbà em mostra la riquesa i la pobresa sense intermediaris, ni barreres. I veig dones de pes impossible i caminar espatarrat i escaldat a sobre d'uns topolinos de tacó de pasarel·la. I veus com la calor, el pes del seu cos, grossíssim i menut, i la plataforma sobre la qual vol caminar, impedeixen que avance. I et preguntes, si tu ho veus, ella per què no? I t'espantes en pensar què veura ella, què veuran els que et miren que tu no veus. No et

Pietat i indecisió. Només ens salvarem si arribem a temps. Corre.

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa Sempre acabe per entropessar amb allò que no vull ser, amb allò que sé que no sóc. Ahir vaig eixir sola a mitjan vesprada, a estirar les cames. No va poder ser. Em caigué a sobre la dona a mig vestir entre la realitat i la fantasia. Pits de revista i pantalons de mascle, amb porra. Personalitat dividida, vida partida. Una dona i dues veus per a dues vides.

Arribe. Buida. Espera'm i acull el meu dolor. Teua.

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa M'obsessionen els peus, i hui m'he trobat a vora mar aquella dona amb peus d'home, aquella que no se'ls havia mirat mai, amb atenció. Si s'hagués fixat en la forma dels seus peus, hauria tingut clar que no volia tindre fills, sinó cavalls i gallines. En els peus tenia l'explicació de les seues penes. Només havia de mirar-los.