vidapervida

No ens veiem --o coneixem-- sinó mirant-nos en altri. Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències Un greu accident de cotxe em va deixar cega. Temporalment vaig deixar de viure i d'entendre el món com sempre. Em vaig sentir tan greument mutilada que volia fugir. Volia morir. La malaltia m'havia arrancat el que tenia. Odiava no veure la meua mala cara de bon matí. Fins i tot, odiava no poder veure els pèls de les meues cames, per depilar. I la sang de les meues bragues, per la regla. I l'odi s'ensenyorí dels meus sentiments i em portà el silenci. I d'una única desgràcia vaig conéixer dos càstigs, que s'alimentaven i només ells dos m'acompanyaven: el silenci i la foscor, i la foscor i el silenci. La resta de món, i d'éssers humans, van anar desapareixent, de mica en mica, cada crit, cada insult, cada menyspreu, se'ls emportava, ells cap a la llum jo cap al silenci. Merda, merda, merda!!! Ho feia amb ganes, els maltractava amb crueltat i així, en p

Al principi van ser les mans. Amb elles s'alimentava. Aprengué un ofici. El seu. Fusta i mans acabaren per ser el mateix. Mans fortes, hàbils, grans... Veia la peça de fusta i amb paciència, amb constància, les seues mans construïen una porta, aquella taula... Ai! Ai! Ai! Tot té un preu. Usar les mans i escapçar la vida. Una peça més, una pena més... Cosides i refetes, mans que encara responien i creaven per ell i per a ell. Al final, ni una sola part no quedà ferida i marcada, així el recorde. Unes mans. Una vida.

Secrets Sentir la seua presència , abans que la seua veu . Només la idea de respirar la seua olor i endevinar el moviment del seu cabell, li accelera la respiració , les mans suades. Un desig controlat, i alhora arrebatador, que s'escampa de cap a peus. Comença el quequeig. Obre la boca, alenar. Obre els narius i li roba el perfum. Inhala i se la engul. La infermera no nota res, només s'estranya perquè el malalt cec i desahuciat del 203a, plora cada dia mentre li cura la ferida.