vidapervida

Quasi 300 blogs es van afegir a l' homentage a Espriu . Les entrades es poden consultar en el blog de Víctor Pàmies, que els ha indexat, una autèntica "feinada". Des d'ací li done les gràcies, i deixe constància, d'un bon treball. El resultat és un mostra de la varietat i el treball enxarxat que es pot fer des dels blogs, per i entre gent que no es coneix, però té interessos coincidents. Temps, espai i xarxa!

La sangre sobre la nieve es más roja, pero sólo si la miras de cerca. Ciega de nacimiento, sentía frío. La voz amiga había desaparecido, no sentía la calidez de sus labios, ni el calor de su cuerpo. Sin poderse mover, paralizada y desorientada. Clavada sobre la nieve. Blanca. El coche negro sobre la nieve, refugio de asesina que, sola, contemplaba su obra y respiraba profundamente, ya sin ansiedad. Serenidad, tranquilidad, casi felicidad. El sonido del disparo, confundido con la lluvia. Un murmullo y la venganza, consumada. Sin testigos. Sola, silente, impune. Negra. El cuerpo yacia enterrado por la blanca nieve, en el aire un rumor de caida, dulce como los copos.. Y el silencio y la quietud. Lo había arriesgado todo por la mujer a la que abrazaba, la que le había proporcionado la única felicidad conocida por el. Su vida y la huida interrumpidas. Su inquietud, su miedo, su esperanza, rebentadas con la bala. Roja.

Finalment Raimon canta Espriu, acompanyat de La Trinca. Un bon final per a l'homenatge improvisat al poeta. No us ho podeu perdre Cantem ! La imatge continua sent de Jordi Gomara, de Granollers. 

Un dels poemes que més m'agrada d' Espriu. Una imatge de Granollers que ens deixa un amic , Jordi Gomara.   I BEG YOUR PARDON Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria atòmica, tal com ve al.ludida als periòdics Quan el centre del món no ets ben bé tu (per més que en tinguis la il.lusió), si et desvetllaven enmig de la nit, no vulguis preguntar-te per què vius: distreu-te rosegant l'ungla d'un dit. Quan el centre del món queda tan lluny de tu que honestament comences a saber que no ets ningú, para't per un moment i venta al primer nas un cop de puny. Problemes cada volta més esquius et vénen a torbar la dolça son. Sols et faltava ja, pel que tu dius, llucar que no ets del tot centre del món. Parent de Badalona o d'Istambul, tant si ets actiu com si fas el gandul, en aquest nostre món sense demà és molt dificil de guanyar-te el pa. No et donaré ni el més petit consol: et volaran un dia qualsevol. Però entretant evita alguns trastorns, p

Mai ha treballat fora de casa. Sa mare la crià bé, per al matrimoni, per als fills. Seu al tren com l'ama. Amb elegància. No li falta cap detall, els pantalons i el rellotge, les ulleres de sol... i el perfum. És d'aquelles dones, pertorbadores per la intensitat de l'olor que deixen en passar. Un aroma que les identifica però no és real, tan postís com elles mateixa. No és seu i en canvi les anuncia. Sempre que ve en tren ho fa sense un objectiu clar “ me'n vaig a València!”. Puja i deixa de tindre sentit la seua vida. Baixa i enmig de la promiscuïtat dels cossos de l'andana, perd el rumb. La retorna al món el contacte plastificat de la targeta de crèdit. Mira què ha comprat, tan mínim, tan elegant, tan escàs i ben empaquetat! Sap que ha arribat l'hora de tornar. Confia en la tornada. El camí, el viatge de tornada la recompon: té un destí, el final del trajecte. Allí les cortines noves i el sopar del cap de setmana amb els sogres, tan rics, tan i

Les inciatives que ens conviden a participar amb activitats conjuntes en la xarxa sempre són benvingudes. Si a més a més, trien 2 dels teus post per a publicar en un llibre-virtual conjunt, l'experiència és completa. Aprofitem per felicitar les guanyadores i la resta de bloguistes triades i triats. Les autores de vidapervida us donem les gràcies a les persones  que heu participat i col·laborat en la iniciativa de un blog de contes i relats . Post triats: Les sabates de xarol Douetes: la brotxa

                        Ell sabia que moriria. Tenia ràbia, tenia por, sentiments —tan contradictoris— que li omplien el cos i l'ofegaven. Una llàgrima. Silenci. El dolor, sempre el dolor, ara ja tan conegut com insuportable. Va decidir que era millor no parlar. Va decidir que el descans era la seua millor opció. Mai s'havia estimat tant la vida i per això va decidir que morir era el seu millor gest. Mai més no estarà amb nosaltres, però una decisió així sempre s'ha de respectar.

Estava tan preocupat per la precisió lèxica que en fer-se adult  i iniciar la frase de la seu vida no va ser capaç d'acabar-la. Encara segueix desgranant —designant!— les paraules que se li han enganxat als dits i a la gola i no el deixen respirar. Morirà de pura imprecisió!

Hui és l'últim dia per triar l'entrada que més us agrade al blog contes i relats. Un fum d'amigues i amics hem reunit unes bones històries perquè s'ho passeu bé.

El trajecte més llarg que li permet fer la seu filla menuda, la que encara viu amb ella, és arribar fins València, i tornar. I ho fa, i el recorre una vegada cada quinze dies. Les seues amigues prefereixen anar a missa o a la perruqueria. Llocs on la confessió dels pecats, propis i aliens, forma part de la conversa. És cert que els pecats que es confessen allí ens portarien de cap a l'infern, de no ser pel perdó, que també allí es reparteix. Ella, no. Ella no vol confessar pecats, és massa vella per a tindre'n. Tampoc vol sentir com parlen malament les unes de les altres, ni té el menor interés per fer-se passar per víctima de les seus filles. I menys encara malparlar de la dona del seu fill. Fa temps que va entendre que tenen unes vides tan atapeïdes que cada dia és més difícil fer encabir-hi una anciana. Ella vol pujar al tren i deixar-se dur, en silenci, pel balanceig... com quan ballava amb l'home. Quasi no s'hi veu, però és suficient per pujar al tr

Sa mare tingué la culpa. Com sempre! Si voleu el podeu anar a veure, ni s'ha mogut ni es mourà. Un bon dia aquell xiquet,  d'ulls de parany i d'atzabeja,  es quedà mirant el cel i la seua immensitat l'atrapà. El xiquet continua mirant el que no té fi. I somriu.