vidapervida

Sí, així és! Us pot semblar bèstia, dit així, clar i català -ui! valencià- . Potser penseu que és inoportú, incómode, injust, bé, us puc admetre que fins i tot pot semblar de mal gust. I què? Us sembla que la malaltia és el càstig per algun pecat, per alguna trastada? xica, amb els avanços que n’hi ha i tu, tens això? Xist!, dis-ho en veu baixeta, que ho poden sentir les xiquetes. I arribes a l’hospital, i a la consulta i allí n’hi ha més gent que un dilluns de desembre en la vacuna contra la grip. És tan quotidià per a tantíssimes persones com pagar a hisenda. S’entén que vull dir que és normal per a les pobres persones que paguem religiosament -ja! ja!- perquè n’hi ha com Undangarin - o com cony es diga- que pagar paguen poc, o gens.  Però, no perdam el fil, tenim càncer i estem tan mal vistes que ens fan baixar a l’infern -perdóóó! soterrani- per fer-nos el “tractament”. Passem molt de temps assegudes, si tenim sort, en unes cadires massa altes per a les nostres cames,

Donueta de l'ou Pot una dona ser mare, sense un pare? Sí, si ets la mare de déu. És possible la concepció sense sexe, ni inseminació artificial? Sí, si ets la mare de déu. Pot una dona, descendent d’Eva, desobedient, desafiadora i causa de la nostra expulsió del paradís, parir a déu i com ell estar exempta del pecat original? Sí, si ets la mare de déu i la discusió sobre haver sigut concebuda i nascuda “sens màcula” ha merescut 700 anys de posicionaments, persecucions, adhesions de dos bàndols irreconciliables. L’església viu dels seus dogmes , i n’ha impregnat la nostra cultura. Allà on no n’hi ha raó ha d’haver adhesió irrevocable a la paraula de déu. A la mateixa paraula que va meréixer l’expulsió de les dones del paradís. Per a la “narració” dels fets bíblics s’havia de construir una història versemblant i ahí começà el problema. Si déu s’ha de fer home, necessita una dona. Ai, las! Com, doncs, la causa de la nostra perdició pot esdevindre el vehicle de la salvació? I

Les malalties encara ens produeixen horror, i no sabem com tractar-viure amb les persones que sembla que estan més prop de la mort que nosaltres. Les malalties mentals, els càncers i la sida continuen sent tabu. Al final del 2011 sabrem més d'economia, de crisi, de mercats de valors o no sé quantes coses més que l'any passat. En canvi no sabrem quin és el patiment, els sentiments de les persones que viuen malaltes i prop de nosaltres. Fins i tot, en temps de crisi, seguim pensant que el que és important es marca als mitjans de comunicació. La mort i la malaltia, el sufriment, els amaguem.

Sempre aportem alguna reflexió al 25 de novembre, dia internacional de l’Eliminació de la violència contra les dones , que té el seu origen en el brutal assassinat a garrotades de les germanes Mirabal —Minerva, Patria i Maria Teresa—, activistes polítiques, per ordre del dictador Rafael Trujillo de la República dominicana, el 1960. La commemoració data del Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe, Bogotá 1981.  Hem parlat de la hipocresia de l’Església  —gràcies Rouco per orar per mi— , de la manipulació del llenguatge  de la necessitat d’ estar unides .  Enguany, però, volem fer una declaració pública a favor de la dignitat de les víctimes de la prostitució: les dones, i alguns hòmens, sobretot menors. ...A las mujeres y a las niñas se las compra, vende y regala, o se las secuestra, alquila, presta,                             viola, tortura y asesina...  Lidya Cacho M’he vist obligada moralment a pronunciar-me contra la prostitució. Fa temps qu

Quan triem l’ofici d’escriure triem, també, la soledat Digues que m’estimes, encara que sigui mentida Joan Fuster , explicà una i mil vegades que escriure és un ofici, un ofici de cada dia i sacrificat. Li ho explica al seu amic Joaquim Molas en una carta del 1964 " Treballo com una mula, guanyo pocs cèntims i quedo malament amb tothom. Una mica per culpa meva: sóc bastant desorganitzat i irregular en l’escriptura. Però més encara perquè les meves condicions de treball són difícils" . Montserrat Roig n’estava d’acord " L’ofici d’escriure no s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa, més tard insistent. Com una malaltia" . Va viure malalta de necessitat d’escriure, i va morir massa jove, hui fa vint anys. Ella era “testimoni”, com definia Ernesto Sábato els escriptors, i sentia la necessitat fosca però obsessiva de testimoniar el món on vivia, la condic

És temps de recordar les persones que han mort i que han deixat rastre en les nostres pells. Algunes ens són ben pròximes, palpades. A d'altres les coneixem pel que han dit, o pel que han fet. De cap d'elles perdrem l'alé. T'estimem Montserrateta - que et deia Fuster- i no és cap mentida. "Fa temps que les dones se senten optimistes. Victoria Ocampo deia a Virginia Wolf, en 1943, que la història de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia, viu en totes les dones. Algun dia, somniava l’argentina, la dona que avui renta els plats i posa la canalla a dormir, aquesta dona que no té temps ni de llegir ni d’anar a una conferència, tornarà a nèixer i escriurà. No cal que pensem que totes les dones que avui renten plats i posen la canalla a dormir escriuran algun dia, però Victoria Ocampo sabia que les dones necessiten escapar-se de la marginació social per no haver de justificar-se davant la societat literària. No podem nega

Ben amagades, en un far recòndit i quasi inaccessible, soterrades per l’heura, els tamarius i les palmeres, diuen que s’amaguen les dues entrades –úniques– al cau de les xiquetes lluna. Són elles, més aigua que terra, més aire que terra, més llum que aire, les que miren cara a cara la lluna per portar-li l’alé del sol. Aquestes criatures fantàstiques, quasi salvatges, a qui alguns hòmens temen i algunes dones protegeixen, són les úniques que poden enganyar a la lluna per a que es mostre, i així ajudar a qui habita la foscor a viure la nit. A les xiquetes lluna els agrada botar, i córrer, l’olor de la terra humida i la dolçor del caqui madur i la taronja perfumada. La dona de pedra que mira la mar,  mentre vigila l’eixida del sol, les avisa de l’arribada del dia del Samuhin, i les ajuda a obrir les portes dels dos mons. Comença per a les xiquetes lluna el temps fòra del temps i per a les persones de la terra el període d’obscuritat de la primera meitat de l’any. 

S'aturà. S'ofegava. Tants anys i s'havia allunyat tant del principi que començà a sentir-se sola. Mirar cap endavant era pitjor. El camí? No n'hi havia. Perdé la consciència. Caigué. Tenia ara una nova posició en el món, horitzontal. Mirà cap a dalt i n'hi havia una altra dona que havia deixat el camí. Mirà cap a baix, i també. Es posaren a xarrar. De fet, han canviat el camí per la conversa. Avançar no avancen però tampoc es cansen ni les cansen. Qüestió de prioritats!

Cul contra cul. Cara contra cara. Alé promiscu. Respiracions a frec d’ànima. Em reconforta? Ves-te’n.

Sí, perquè encara que s’haja aprovat una llei en Kénia que perseguirà la mutilació genital femenina, diuen les veus expertes que allí l’Estat –corrupte– no és eficient, i que n’hi massa distància des del Parlament fins les cases on es practica el ritus de la MGF. Sempre passa això amb les lleis que milloren la situació de les dones, les fem-fan perquè és popular, però ja vorem qui i com les cumpleix? En Àfrica, la violència, també la de gènere, i la pobresa, i el prejudici s’aferra a les dones i a la seues condicions de vida.  Les mutilacions genitals femenines, constitueixen una pràctica de violència contra les dones arrelada en la cultura popular, com ací està arrelada la participació en les processons o l’adoració a la mare de déu, o les comunions de les criatures. Rituals que, siguen de la cultura que siguen, reprodueixen limitacions per a les dones: obediència i subjugació a l’ésser suprem, al mascle, al seu poder, al seu penis, Què voleu, és així com ho veig. La mu

Cap retallada pot afectar l'ajuda, el suport i el tractament del càncer de mama, així ho reclamen des de la Federació Espanyola de Càncer de Mama (FECMA) i des de les Associacions que en formen part, com a dones que han sobreviscut a la malatia i són conscients que el càncer de mama és una malatia que provoca pors i angoixes. E n el manifest que han fet públi c, expliquen amb claredat i contundència, que  estan preocupades pel finanaçament actual i futur de la sanitat, que les dones malaltes tenen dret a una informació objectiva, veraç i completa i comprensible i a una assitència integral que atenga les particularitats del càncer de mama. Acaben encoratjant-nos a totes perquè  hi ha vida després del càncer i des d'ella compartim afectes. 

Callen. Sotrac de minuts. Portes obertes. Vides cansades.

Sóc de les que creuen en la importància dels verbs: cuinar, parir, viure, treballar, ajudar, construir, defensar-se, créixer, atendre, ensenyar, decidir, pensar, estalviar, reflexionar, actuar, mediar, alleugerir, parlar, escoltar, guarir, consolar, opinar, remediar, soterrar, cosir, tirar, envellir, prendre, malcriar, estimar, gastar, compartis, barallar-se, dirigir, opinar, jugar, abraçar, insultar...I la meua experiència m’ha desmostrat que només amb els verbs i les frases ordenades i senzilles, sense massa elements distorsionadors ens podem entendre – verb– i respectar –i verb–.  Els adjectius són una font inesgotable de maldecaps, malsentesos, prejudicis. En el cas que us vull exposar, el meu, el de una dona com vosaltres, els adjectius ens acompanyen sempre i s’han convertit, crec, en els nostres majors enemics. Des de posicions ideològiques compromeses, des de la dreta, des de l’esquerra, des de les cadires de les oficines, o els caus familiars, des de les trones

Sí, és exagerat, ja ho sé, però ho he donat tot a una ONG de no sé què del món. Després he cridat el fuster i el pintor. M’he quedat neta, de roba i de diners, però l’olor se n’ha anat. Un sacrifici, necessari, dels que s’han de fer quan s’han de fer.  Sent, clarament, com elles encara em critiquen i no paren de xarrar, i xarrar i malparlar de mi. No tenen consideració, ni miraments! Són de por. Sort que sóc decidida i no m’amoïne, que si no...Elles bé que saben que no és culpa meua, que tinc l’olfacte molt delicat des que va passar tot allò de Manel, i l’avortament...He pres una decisió  i la mantindré. Era precís, precís que l’olor a naftalina desapareguera. Ella o jo. Amb la salut no es pot jugar, ni que estigam en crisi. A mi plim. Jo sempre estic en crisi, i l’olor de boletes d’alcanfor i espigol se’m quedava enganxada en la gola i no em deixava respirar. M’ofegue amb les olors, és la mateixa sensació que quan estàs plena d’odi, de ràbia. Segur que em podeu entendr

Hem participat en un concurs internacional de fotografia, amb un títol molt suggeridor Escondrijos de tu ciudad que convoca una revista digital d'art, Bostezo , amb unes fantàstiques imatges de Manola Roig i Sueca. Entreu i voteu:  Imatge 1: http://www.revistabostezo.com/escondrijos/fotosescondrijos/content/228_large.html Imatge 2: http://www.revistabostezo.com/escondrijos/fotosescondrijos/content/228_large.html Imatge 3: http://www.revistabostezo.com/escondrijos/fotosescondrijos/content/230_large.html FORMULARIO DE VOTACIÓN PARA SUSCRIPTORES/AS 708 fotografías se han presentado al  concurso internacional  Escondrijos de tu ciudad , con el buscamos retratos de localizaciones urbanas de cualquier ciudad del mundo. La temática del concurso hace referencia a una categoría subjetiva de la relación de cada fotógrafo/a con una ciudad, a través de lugares secretos, anónimos, escondidos, apartados, inquietantes, fantasmagóricos, fetiches, curiosos, periféricos, ocultos

M’agrada la nata i el xocolate. El tacte de la pasta fullada, l’olor de la canyella, de la llima ratllada, de la llet calenta. Un forn encés em destarota, l’almívar de les prunes, el tacte del caramel, la textura de la crema...Des de ben menuda passava hores i hores a la cuina de ma iaia veient com media a ull la farina per a les coques de carabassa, o pastava la mantega amb la punta dels dits per untar els rotllos, o com muntava a punt de neu les clares per al merengue, fermes, altes i com tastava el moniato blanc, sempre blanc, torrat per fer la confitura, que jo em menjava a bocí ple. Mon pare, però, era un home recte i piadós que no suportava les olors, en això li semblava a la família de sa mare. Per això les intenses i primitives olors de la cuina de ma iaia li feien perdre la compostura. Ell, era un home partidari del peix torrat i de la creïlla bollida, de la missa diària, i la llum apagada. Cada dia venia a treure’m d’un pessic d’aquell espai de felicitat i plaer que

T ’ olore . Em palpes. Ets per a mi. Record de cossos humits. Un murmuri: vine!

Sirenes, ondines, nàiades, companyes de Perséfone a qui rapta Hades, segons el poeta Ovidi. Les sirenes buscaren la seua companya per tota la terra, i, en no trobar-la pregaren als deus i a les deeses  unes ales per buscar-la per la mar.  Les dones d'aigua, com m'agrada anomenar-les a mi, que dibuixa la meua germana, ja quasi les tenen. Existeix un moviment anomenta Mail art o art postal que converteix les postals en art. I ara els ha tocat a les sirenes. Manola Roig participa en la inciativa i en este enllaç podeu veure la que ha enviat a la convocatòria:  http://artecorreo2009.blogspot.es/ Us en deixe ací la que s'ha quedat amb nosaltres

Com cada matí, després del café, començava la rutina. Cada segon de la venjança estava pensat. Ni un sol detall se li escapava. Buscava l'efecte més fulminant amb la frase més breu. A migdia ho tenia quasi tot pensat. Arribava a la nit amb la satisfacció de tenir-ho tot controlat. Relaxava cos i ànima i així s'adormia profundament. L'endemà tornava a començar, no se'n recordava de res! I tot per no fer cas de sa mare i escriure el que havia de fer!

Avui la vida per a la dona és tan brutal com per a l'home, jo diria que la maltracta amb mes duresa que a ell, perquè la dona davant de la violència estarà sempre desarmada. La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificios; res li ha estat perdonat. Exiliada, perseguida, vexada, empresonada o deportada, la seua pàtria s’ha convertit en una llar abandonada.  L'exili és una font inesgotable de sofriments. El home fora de la seua pàtria és un arbre sense arrels i sense fulles. Lluita per mantenir-se ferm sobre la terra i ningú pot descansar sota la seua ombra. Pel que fa a la dona, crec que ha arribat el moment de fer-li  justícia en aquest terreny.  [...] s'ha dit que l'exili és un dolor més profund per a l'home que per a la dona, perquè per a la dona la pàtria és la seua llar i la seua llar va amb ella. No cal dir que aquesta i d’altres són opinions masculines, en general, d'homes bandejats.!   Els meus quatre anys a

Mire d’amagat. Veus disperses. Sexes confusos. Condició humana. D’amagat, mire.

  23 de setembre Dia Internacional Contra l'Explotació Sexual i el Tràfic d'Èssers Humans Si dubteu mireu el blog de Lydia Cacho,  i el que diu en el seu llibre Esclavas del poder,"  en España las mafias de la prostitución forzada dirigen 4.000 burdeles, con unas ganancias de 18.000 millones de euros al año. Hasta 1,39 millones de niñas y mujeres se convierten en esclavas sexuales cada año ..." Lydia Cacho , El País .  Cuando tenía siete años, mi madre nos advertía a mi hermana Sonia y a mí de que siempre que saliéramos a la calle evitáramos a la robachicos, una vieja conocida en el vecindario porque secuestraba niñas; las atraía regalándoles caramelos y luego las vendía a extraños. La palabra equivalente en inglés, kidnapper (robaniños), es utilizada hoy para referirse al secuestro de personas de cualquier edad. Cuarenta años después de aquellas lecciones infantiles, descubrí que lo que en mi infancia parecía una anécdota propia de Dickens, con los

Ai mare, açò no va bé! Sempre estem igual, amunt i avall! Compre, córrec, cuine, s’ho mengen i a netejar. Descanse. Això clar, si puc, perquè des que la meua sogra està en la residència m’he quedat sense diazepam, miolastan, ibuprofeno o nolotil. Res de res, i vaig que faig por i pena. Ja sé que li he promés a Quico que ho deixaria estar i no prendria res, i així ho vaig fer una temporadeta –curteta, sí, curteta– , però què vols vaig trobar la despensa de sa mare, i torní a començar. No vull ni pensar-ho si se n’assabenta Lola, la meua germana metgessa de família, i controladora de la meua vida. Ella i el meu home estan conxorxats i m’han tallat l’aixeta. Escolta, escolta, ni de la seguretat social et pots fiar si pel mig n’hi ha família! No sé què es pensen que em passarà per tres o quatre vàliums –si no arribe ni a la dosi màxima, cony!.  Ma mare, la pobra, ja no pot ajudar-me, el mes que ve farà un any que es va morir i no per culpa meua. Ella no volia prendre’s els anti

Primavera d'hivern, primavera d'estiu I tot és primavera, i cada fulla verda eternament... Joan Salvat- Papasseit, Res no és mesquí Demà a les 11:05 començà la tardor, la primavera d'hivern com canta Serrat , perquè segons Papasseit per tornar a nàixer, necessiteu morir . La tardor, un fenòmen astronòmic que s'ha associat a la serenitat, a la rutina, al temps quiet, a la vellesa i que a nosaltres ens agrada viure com canta el poema Res no és mesquí . Felicitat, esperança, en cada bri de cosa . I per celebrar-ho renovem el banner del blog, també en la primavera d’hivern, temps de canvi. Us agrada? 

La dona s'unflava, s'unflava i s'unflava. El xiquet que no volia dinar... respirava profundament. La nòmina que s'acabava enseguida... respirà més profundament. Sa mare que s'havia quedat sorda del cap i dels sentiments inútil... tornem a respirar. Un dia no va poder més i deixà de respirar. En eixe màgic instant s'enlairà i un corrent fresc i meravellós la va fer desaparéixer.

En comptes de celebrar la festa religiosa de les mare de deus trobades, hui 8 de setembre, us proposem fer una celebració reivindicativa, laica, democràtica, internacional...i recordar que al món encara existeixen massa persones analfabetes, i que a les dones els en toca més part. No volem ser admirades, venerades, volem ser instruïdes i tractades com éssers humans!!!  Menys fanatisme, més educació! és el nostre crit per la festa.   Unesco :  "El 8 de septiembre se celebra en todo el mundo el Día Internacional de la Alfabetización, que este año presta especial atención a la relación entre la alfabetización y la paz. La UNESCO entregará en Nueva Delhi (India), los premios internacionales de alfabetización Confucio y Rey Sejong, que recompensan proyectos de Burundi, Estados Unidos de América, México y la República Democrática de Congo. En la capital india se celebrará además del 8 al 10 de septiembre la conferencia internacional “Alfabetización femenina p