vidapervida

Sempre aportem alguna reflexió al 25 de novembre, dia internacional de l’Eliminació de la violència contra les dones , que té el seu origen en el brutal assassinat a garrotades de les germanes Mirabal —Minerva, Patria i Maria Teresa—, activistes polítiques, per ordre del dictador Rafael Trujillo de la República dominicana, el 1960. La commemoració data del Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe, Bogotá 1981.  Hem parlat de la hipocresia de l’Església  —gràcies Rouco per orar per mi— , de la manipulació del llenguatge  de la necessitat d’ estar unides .  Enguany, però, volem fer una declaració pública a favor de la dignitat de les víctimes de la prostitució: les dones, i alguns hòmens, sobretot menors. ...A las mujeres y a las niñas se las compra, vende y regala, o se las secuestra, alquila, presta,                             viola, tortura y asesina...  Lidya Cacho M’he vist obligada moralment a pronunciar-me contra la prostitució. Fa temps qu

Quan triem l’ofici d’escriure triem, també, la soledat Digues que m’estimes, encara que sigui mentida Joan Fuster , explicà una i mil vegades que escriure és un ofici, un ofici de cada dia i sacrificat. Li ho explica al seu amic Joaquim Molas en una carta del 1964 " Treballo com una mula, guanyo pocs cèntims i quedo malament amb tothom. Una mica per culpa meva: sóc bastant desorganitzat i irregular en l’escriptura. Però més encara perquè les meves condicions de treball són difícils" . Montserrat Roig n’estava d’acord " L’ofici d’escriure no s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa, més tard insistent. Com una malaltia" . Va viure malalta de necessitat d’escriure, i va morir massa jove, hui fa vint anys. Ella era “testimoni”, com definia Ernesto Sábato els escriptors, i sentia la necessitat fosca però obsessiva de testimoniar el món on vivia, la condic

És temps de recordar les persones que han mort i que han deixat rastre en les nostres pells. Algunes ens són ben pròximes, palpades. A d'altres les coneixem pel que han dit, o pel que han fet. De cap d'elles perdrem l'alé. T'estimem Montserrateta - que et deia Fuster- i no és cap mentida. "Fa temps que les dones se senten optimistes. Victoria Ocampo deia a Virginia Wolf, en 1943, que la història de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia, viu en totes les dones. Algun dia, somniava l’argentina, la dona que avui renta els plats i posa la canalla a dormir, aquesta dona que no té temps ni de llegir ni d’anar a una conferència, tornarà a nèixer i escriurà. No cal que pensem que totes les dones que avui renten plats i posen la canalla a dormir escriuran algun dia, però Victoria Ocampo sabia que les dones necessiten escapar-se de la marginació social per no haver de justificar-se davant la societat literària. No podem nega