donuetes valentes No sóc com les altres, però, ni jo ni ningú. M’ensenyarem de menuda a ser valenta i afrontar la vida de cara, i puc afirmar que la cadira de rodes no m’ho ha impedit mai. Sóc generosa, perquè sempre he sentit a prop meu amor, respecte i comprensió cap a mi, les meues diferències i les meues limitacions. Tinc un únic defecte, bé en tinc dos realment, una memòria fotogràfica i una tendència a la imprudència. Vehement, impetuosa, irreflexiva. He aprés a sobreviure, amb les meues rodes i les meues manies, com la resta de gent: dia a dia, ferida a ferida, bac a bac. No suporte la compasió ni les mirades de llàstima. Sé que sóc limitada, però qui no ho és? La meua vida és difícil, però qui pot assegurar que sempre serà feliç? No és la mort el nostre destí? No és la fama efímera? I la glòria, si te’n toca dura un minut? No heu sentit sempre a dir que si no vols que sàpiguen el que fas, no ho has de fer? Puc assegurar-vos que no sóc venjativa ni rencorosa, però sóc