vidapervida

Just quan la veu , càlida i vellutada, havia començat a cantar Strangers in the night,  començà el formigueig a les cames i a les mans. I es desbategava, sense remei. Només sentia el cansament, que la melòdia repetida una vegada i una altra, produïa en el seu cos massa vell per a noves rutines. Va ser soterrar el seu home, i tornar a casa acompanyada per aquella veu dolça que durant set anys, li havia indicat el camí. Però, sense cantar. Havien passat tant de temps juntes, la veu xarrant, i xarrant i manant i manant, i ella escoltant i obeint, que, ara, li perdonava la insistència i la passió amb què repetia les paraules del “galan”, Sinatra. Podia entendre un entusiasme passatger, però mai aquella exagerada insistència, aquella obsessió. Havien deixat estar la feina , i això no s'ho podien permetre. Si aquella veu dolça que sempre li indicava el camí, l'única cosa que feia era cantar, qui li diria què i com havia de fer el que havia de fer? Angoixada, desespe

Ens posem com a deures d'estiu recuperar la poesia, i també la prosa, de les artistes dones perquè necessitem escoltar que ens han de dir. Hi ha massa soroll, fet per hòmens, que ens fan perdre la seu veu, que també és la nostra. La primera autora que triem per compartir amb vosaltres les vesprades d'estiu és Montserrat Abelló, que segons Anglada té 'una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l'emoció. Ens quedem les seus paraules per a anomenar la série de post que penjarem. Repassarem el que ens ha quedat pendent del curs que s'ha acabat. Dins un garbell llenço paraules. Les més belles no podré mai haver-les. Per sempre més perdudes entre les fines malles  de la vida. Llarga com un fil, l'agulla de puntada aspra, insegura. Cuso esperances mortes dins sacs estranys, tactas, de formes allargades. Vida diària, Al cor de les paraules, Obra poètica 1963-2002 Proa, Barcelona La dona Montserrat Abelló (Tarragona, 19