De poesia i boxa: presentació Joc de dos



El nostre llibre ja existeix, ahir férem la presentació a València, a la seu de la Intercomarcal. L’acte va ser entranyable, emotiu i vibrant. Un bon grup d’amigues i amics ens van acompanyar i van riure, s’emocionaren. Ens emocionarem.

Com em va tocar seure a l’altra banda encara estic esperant que alguna persona m’explique, em narre, què va passar, per poder tindre una idea clara, perquè, francament encara no ho tinc clar. No sabia que entre la poesia i la boxa pogués exisitir alguna relació, ni que des de la poesia et pogueres sentir com els boxejadors. Però només he trobat una manera d’explicar com em sent: Knockout, ço és K.O, tot i que no em sent vençuda sinó guanyadora. Pura contradició!
El combat durà poc, tres assalts. En el primer, Manel Alonso Català, presenta el llibre i la col·lecció a la qual pertany, Mil poetes i un país, una realitat i una esperança. I comencí a perdre la consciència:“ La seua és una poesia en què els pilars sobre els quals se sustenta no són un lèxic rebuscat, ni una pirotècnia d’imatges enigmàtiques a la qual només els iniciats poden accedir, sinó que s’assenta sobre la transversatilitat, usant en els seues versos elements de la cançó popular infantil o de les rondalles per a parlar-nos de la pèrdua d’un ésser estimat, com en alguna ocasió també ho va fer Vicent Andrés Estellés. De vegades els seus poemes, on prima el vers lliure, s’emparenten amb allò que s’anomena el microconte, una narrativa en què la brevetat es fa acompanyar de grans dosis de lirisme o de sorpresa.
Rosa Roig és com un saltamartí que s’assaja saltant, fent cabrioles i provatures, i no es conforma en quedar-se dins d’allò que anomenem literatura, sinó que s’endinsa atrevida en altres camps buscant complicitats com ara en el de les arts plàstiques, ací compta amb la col·laboració de Manola Roig, la qual s’ha encarregat de les il·lustracions del llibre, i el de la música, en alguns poemes trobem com invoca el so d’un instrument per a crear amb paraules un paisatge o una escena sonora.”
Gemma Pasqual que usà els guants en el segon assalt, colpeja profundament amb una veu càlida i harmoniosa la meua consciència, també en la del públic,  en llegir en veu alta: 
1. Enyor. Desig. Tendresa.
Dos llavis. Pell contra pell.
A frec de pell i d’alba.
Ens escapem.

2. Desfici de dits.
Desfici entre els pits.
Et busque.
Un esclat de cossos.
Atapeïts.

 I vaig “sentir” en veu alta per primera vegada i fins el final el poema Contactes.



Quan en el tercer assalt Vicent Esteve explica que “hem escrit moltes pàgines a quatre mans la qual cosa m’ha donat ocasió d’admirar la seua tenacitat a la recerca de la troballa...perquè, fins i tot quan discrepe del que diu o del que fa, tinc la mateixa sensació de quan hi estic d’acord; perquè la seua energia m’arrossega; perquè la seua franquesa, encara que et pot deixar en carn viva, m’ha permés veure-hi clar; perquè és tendra amb la tendresa i ferma amb la supèrbia; perquè abans d’abstenir-se preferix equivocar-se...” Ací, just ací vaig quedar K.O

 I encara estic fora de combat, amb la consciència perduda entre tantes emocions i tantes abraçades d’amigues i amics que van voler jugar a la poesia, sense saber que era boxa i noquejarien l’autora.