M’he perdut en el limb de les ànimes perdudes. Ara que els seus creadors hi han renunciat, campem per on podem. El limb és nostre, l’habitem. Sense pecats, sense remordiments, sense futur. Eternament. Un dia en segueix un altre, i un altre, i un altre. Una pedra marca la següent. No n’hi ha camí, són unes vies d’eixida que no trobem. Les séquies buides es tornen reguerots de fang. ELs peus se’ns enganxen. Deturades, no podem avançar. Enfangades.
L’aigua amagada, corre. Sentim la seua presència. No vull trobar l’eixida, ací m’he quedat distesa, oberta. La vida fòra. La mort, també. Si res no busquem, res no ens trobarà.
Acaronar la desesperació, veure-la com creix i es calma. Fixa’t i eixiràs. Fixa’t i et podràs quedar.
Qui m’ha canviat la vida? jo només eixia i tenia esperança. Ara m’he quedat enganxada al laberint. Encantada pel dibuix i amb la voluntat rendida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada