vidapervida

Donueta i carabassa. Manola Roig “Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.” Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores... , Teresa Vinyoles Vidal «Creuen que hi ha en elles quelcom diví i profètic, no menyspreen llurs consells ni negligeixen llurs respostes» Germània , VIII-2, Tàcit Les dones no tenim ni tan sols dret a morir, com a dones. I això que una ens en toca, segur. La proximitat de la festa de tots sants m’ha fet pensar en què també la mort necessita una mirada de gènere. Les dones només som visibles davant la mort si n’hi ha violència. I no sempre. Som notícia, si ens maten. Morir, o que et maten. No és el mateix. Així la nostra “mort” es converteix en espectacle. Com el de les bruixes que penjaven per ser lliures i poderoses. Fa quatre dies, en comptes de bruixes, les van anomenar republicanes, i també les mataren. I van ser els mateixos. L'1 de novembre hem de

La mare que patia “ Les ferides són tan tendres que la realitat s'amaga sota terra, espantadissa i retràctil com un caragol” Gemma Gorga , Llibre dels minuts No se n'adonava però la mort del seu fill l'havia canviada. Ja no vivia amb la resta de la gent que l'estimava: home, filles, netes i néts... res tenia sentit per a ella. La mort del seu fill, a qui va ser capaç de mirar en aquella capsa ridícula —es pot contenir l'amor i la vida en una capsa?— i sense intimitat —per què ha de ser públic i tan impúdic el dolor? La capsa on jeia un cos que ja no parlava. És la mort un no dir? La mort o la mirada a la mort, de la mort la va traslladar a una altra dimensió. El món com l'havia viscut havia canviat, profundament, radicalment, ja no existia... El dolor, la incomprensió per aquella situació impensable i ridícula — o no és la mort ridícula?— havia deixat una pàtina que ho esborrava tot i a tots. Un nou escenari on la mort deixava de ser real se li aparegué.

Fotografia Manola Roig Callen. Sotrac de minuts. Portes obertes. Vides cansades.

Xavier Aliaga publicà al Q uadern de El País una crítica a Joc de dos que us reproduïm: El primer llibre de poesia de Rosa Roig (Sueca, 1962) s’escapa una mica de l’estructura homogènia i temàtica dels poemaris habituals en agrupar a través de quatre reculls la producció escrita en diferents moments. Llibre de tempteig, de recerca de la pròpia veu poètica, dispers i divers, amb daltabaixos, en què el lector trobarà del vers més col·loquial o terrenal, amb estructures d’inspiració musical ben senzilles, a la prosa poètica amb més solatge i amplitud dels Himnes de batalla.