Passa al contingut principal

25 de desembre, fuig, fuig, fuig

Xiquet laberint

Enguany que el dol per la mort de ma mare, per totes les morts que portem al coll, ompli el nostre hivern, he canviat les nadales per boleros, els que ballaven mon pare i ella. Només boleros “Voy a apagar la luz, para pensar en ti”. I també apagaré els llums de Nadal, i tota la felicitat de calendari imposada, des de la publicitat, des de l’església...i només quedarà “El dia que me quiera...y al viento las campanas diran que ya eres mia”, quedaran els records i la pena pel buit, i el dolor per les ferides obertes. Viure, és sobreviure. Si podem evitar que les traicions i les decepcions ens facen més vils, viurem millor, més tranquiles.

Viure és caminar i esquivar l’enemiga, els enemics. Per cada mentida, una pena. Per cada veritat, una pena. Qui tinga penes, que no les amague. S’acosta Nadal i sé que enguany nosaltres el celebrarem deixant que el silenci i el dolor siguen les nostres companyes de taula, les protagonistes.  Qui diu que és obligat ser feliç? He d’obeir una cançò religiosament interessada que marca quan he de riure i quan he de plorar: “Joia en el món, Jesús és nat”? I a mi què! ma mare és morta, i mon pare i el meu germà...n’hi ha qui ha perdut l’amor; la fidelitat de l’home; les esperances de mantindre el treball; la possibilitat de véncer el càncer; o a l’home, que era la seua vida. També ha mort, per sempre, la tendresa amb què una altra mirava a la filla, que no li perdona que haja triat viure i no morir asfixiada pel desamor i la rutina....Vull boleros, no mentides de confessionari “Nosotros que nos queremos tanto debemos separarnos no me preguntes más...”

Sóc de l’estirp d’Eva, pecadora i culpable. I què? M’esforce per deixar en terra, colgada, tota la misèria que ells ha posat a sobre meu. Passar el dol és compartir les ferides amagades de tanta gent. Els meus morts obren el camí cap a les seues històries i les veig nuetes i nafrades. Culpables de dolor, que ara gosen explicar, mostrar. I en compartir-lo amb mi, m’ajuden. Afegim pena a la pena perquè el dolor està ben vist. Ta mare s’ha mort, anima’t!, és llei de vida, somriu, oblida. És temps de joia, ho diu Freixenet. 

A 25 de desembre, fum, fum, fum...he sabut l’amarg dolor de la mare que va perdre una filla i ara el gendre, tan jove, tan de repent però he de cantar, fum, fum, fum. Aquella dona jove i forta, m’ha contat com va patir durant dos anys la malaltia de sa mare sense ajuda, sense poder atendre-la com volia i encara ara li plora cada dia. He plorat amb la que va sofrir tots els intents del germà per sobreviure al puto mieloma, i ara creu que no té dret a ser feliç. Però, ai, és 25 de desembre, fum, fum, fum.  No tens dret a plorar, no tens dret a la pena, ho diu la tele. “Sin ti, no hay clemencia en mi dolor”, vull boleros. Vuelve a casa por Navidad, encara que en casa no quede ningú. Si has perdut la faena, trenta anys de treball i una carta o un mail!, o la pagueta extraordinària, si se t’acaba l’atur, o si estàs pendent d’un ERE que no arriba mai. Vuelve, que t’esperen.

Si estàs malalta, no ho digues. Si estàs trista, amaga-ho. Si ets pobra, perquè algú t’ha robat tot el que tenies, nega-ho i canta. Cantem, germanes, germans, cantem per a que es tranquilitzen. Oferim-los les nostres alegries, com un sacrifici ritual. Hem perdut el dret a la tristesa. 25 de desembre, fuig, fuig, fuig.

Comentaris

Assumpció Costals ha dit…
Preciós! Obrint aquesta escletxa a la tristesa, que existeix i hi és, canviem obscurs per contrallums! Gràcies! Una abraçada plena d'amor!
rosa roig ha dit…
Escletxes, camins, esperança...Rebem les abraçades amb alegria.
fra miquel ha dit…
T'entenc. Us entenc. A casa també tenim una mort recent. La d'un oncle meu. I a més, un té les seves amistats i coneixences que han abandonat aquest món per malaltia o accident i que no pot deixar de recordar aquests dies, per què abans hi eren i ara no.
Per altra banda l'atur també està present en familiars propers, amb criatures per pujar.
A casa no és que estem feliços per que ho digui Freixenet, ni per què s'il·luminin els carrers. Ens reunim, els que estem, i ens fem costat, i potser ens sentim reconfortats d'estar junts els que fa temps que no ens veiem.
No sóc molt de lletra, jo, però demà, a taula, no descarto llegir el poema de Ventura Gassol a F.Macià, que has deixat al G+
Una forta abraçada
DE TOT UN POQUET ha dit…
Mon pare morí un 20 de desembre i també ho entenc. Salut!
rosa roig ha dit…
La poesia i la companyia, les amigues i amics, sempre reconforten. Fes-ho i passa un bon moment, semmpre que pugues
MGJuárez ha dit…
Gràcies Rosa! Sempre amb aquesta valentia que ens empeny cap endavant. Pels teus, pels meus, per tot el que es finit davant nostre i alhora ens dona continuïtat.

Una abraçada, poeta de les entranyes!
Montse.

M'agrada aquesta imatge de trencadís. Hi veig una columna vertebral, les arrels dels nervis...i el dolor que doblega i ens deixa destrossats.
Eduard ha dit…
Una abraçada, Rosa
rosa roig ha dit…
De res Montse, escriure és deixar per a vosaltres part de la meua càrrega. Pur egoisme. El dibuix del laberint és, com sempre, de la meua germana Manola.
rosa roig ha dit…
Gràcies per l'abraçada Eduard
Macu ha dit…
Entenc el vostre dolor. I és clar que aquesta societat ens imposa quan hem d'estar felices, quan tristes.. per a mi el dia de Nadal éra dolorós pel record de la mare i el pare que ja no estan amb nosaltres, a més era l'aniversari de mon pare. Enguany hem celebrat estar junta la familia perquè una persona estimada ha passat un moment molt fotut. Al final et queden aquestes coses. Ja veuràs com poc a poc eixe dolor insuportable que sentiu es convertirà en un record dels bons moments fruits amb les persones que ja no estan amb vosaltres. Una abraçada ben forta de l'Adel i meua!
Rosanna Guillem ha dit…
Rosa, ho has expressat tan bé i tens tanta raó! Fins i tot entrar al mercadona a per quatre productes quotidians és un infern, amb les nadales sonant durant quasi un mes sencer. Mai m'han agradat els nadals, tanmateix per a mí significaven el dia que compartiem taula amb l'oncle que no veiem sovint, que vivia a València, algú que m'era molt especial, i això era molt festiu i agradable. Ara l'oncle ja no està...
Una abraçada fortíssima, Rosa.
rosa roig ha dit…
Benvolguda Macu, Benvolgut Adel el que vosaltre dieu és el mateix que m'ha dit una amiga que ha passat per un càncer de pit i l'ha superat. I sí teniu raó, també tenim dret a la felicitat i a celebrar que la llum torna, per ara, a les nostre vides. Més enllà de Freixenet i de l'església, està la terra, el sol i el cicle de la naturalesa. Disfruteu del sol, de la companyia i de la felicitat. També tneim dret. Malgrat Rajoy!
rosa roig ha dit…
Ai, Rosanna, com trobem a faltar a qui era un amic tan estimat!!! El dia 10 celebrarem que va nàixer i el vam conéixer. Una abraçada per a tu

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f