Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de novembre 1, 2012

I ara....a Castelló: Joc de dos a la llibreria Argot

Pensàveu que la gent de la Ribera no era capaç d'allunyar-se de l'olor dels camps humits d'arròs? Pensàveu que només els ànecs viatgen per visitar-nos en novembre? Joc de dos, s'allunya i viatja.  Cap al nord, on hem estat en moltes ocasion i tenim bones amistats. Divendres dia 9 de novembre, a les 7 de la vesprada tornàrem a parlar de poesia i de joc. Ho farà Inés Escoí, perquè Mari Cuz Notari ens ha "produït" la presentació a la Llibreria Argot , de Castelló de la Plana. Viatgem a la terra d'un bon amic, Vicent Pitarch. A la ciutat del poeta Josep Porcar , amb qui juguem a les paraules. El seu xiquet i la meua xiqueta. Mentre arriba divendres, fem boca amb un tast de poesia. Última cançò de bressol El xiquet no torna. No tornarà. Ja no el desespera. Venia poc, últimament. Mira: aquesta fotografia és la dels genolls ferits, sang i crosta de l'estiu aquell que va caure sèquia avall. Exactament la mateixa del cor comp

La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana

I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar. Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “ de profundis clamavi atque domine ... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins. I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Contra tots sants, flors per a Hipàtia

Donueta, flors per a Hipàtia. Manola Roig “El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval” Divulgamat Huí i demà recordaré els meus morts, però també les meues mortes. I no vull saber res de sants ni de martirs, l’església ens ha robat la festa. Tant que dins del cementiri del meu poble fan missa. Que no m’esperen, ni morta, ni viva. Recordare les persones a qui estimava i s’han mort. I també recordaré les que respecte i admire. Però sobretot vull recordar l’actitud d’ Hipàtia  d'Alexandria, una dona valenta, a qui mataren violentament els cristians perquè era lliure, i volia viure segons el que pensava. Círil , patriarca d’Alexandria, "doctor de l'església, pilar de la fe"i sant, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga