Passa al contingut principal

De Mecenes, lladres i mecenatges




He hagut de buscar qui va ser Mecenes, perquè volia reconéixer el treball d’una bona amiga, Dolors Jimeno, ànima de la Intersindical cultura i activista incansable de l’art i la literatura. Com em passa quasi sempre, he trobat amb una fantàstica història, de poder, diners, corrupció i generositat que compartiré amb vosaltres, alhora que li agrairé a Dolors el seu mecenatge.

Mecenes es va fer ric. L’enriquiment va lligat al fet que en un moment determinat de la seua vida va administrar, no únicament la ciutat de Roma, sinó tota Itàlia, i va acumular una funció i poder semblant al dels emperadors. Que s’enriquira per exercir el poder, no sembla massa diferent al que ara passa. Ara bé, el fet que robara als seus conciutadans en l’any 63 a C fa que m’ho mire amb més serenitat, la que proporcionen els anys, 2076 . Si els delictes fiscals caduquen als 5 anys, imagineu-vos com deuen estar de caducats els seus!!! Barcenas, Urdangarin, Ana Mato, Sepulveda, Camps, Rita i tutti quanti, uns imitadors de Mecenas? Al final resulta que li hauré de donar la raó a ma mare, que insisitia sempre en què “Els diners per on passen, banyen”.

Ara bé, la simpatia pel personatge comença pel cognom amb què el coneixem, perquè Mecenes, és un cognom i sembla que Gai Cilni n’és el nom. Perdó, però és així. I ves per on, les dones guanyem, millor dit, guanyàvem allà pels anys en què Crist no havia nascut. Seria, per això! Però també podria ser perquè Gallardon tampoc no havia nascut. Reprenc el fil, per explicar-vos per què dic el que dic. Mecenes, és d’origen etrusc i s’ha consevat i trasmés perquè en etrusc el cognom que es quedava el llinatge era el de les mares. Visca etrúria!. I encara afegiré, que el nom corresponia al d’una comarca on produïen vi, i just pel tipus de vi, eren coneguts: “vina maeccnatiana”. Mireu com, en conéixer en detall les coses, tot pren un altre aire. Per exemple, la dita de “Viva el vino y las mujeres”, traslladada a una societat etrusca, s’assemblaria més a un eslógan comercial que a una rància cançò predemocràtica.

Ara bé, entre aquella societat tan romana, amb assemblees als carrers, i senadors togats practicant una noble oratòria, i la nostra, han passat molts anys i han passat moltes coses, que diria el poeta Estellés. D’acord que Mecenes va robar, però en deixar el govern de la ciutat i l’Imperi es va retirar a una vil·la i va compartir el que tenia amb els virtuosi de Roma: Virgili, Horaci, Séneca o Plutarc. Va ser tan generós i tan hospita·lari amb els poetes i els artistes que es va convertir en paradigma de la protecció de les lletres. I aquell cognom matern lligat a les dones, a la terra i al vi, va canviar el seu significat original, per arribar a transformar-se en el substantiu, Mecenatge, definit com la protecció generosa a empreses culturals o benèfiques.

I ací és on veiem, i ens dolen, les grans diferències entre els governants corruptes del 76 aC i els nostres, del 2013, amb crist a punt de tornar a governar. Perquè ara es malgasten el que ens han robat única i exclusivament en ells, o elles, i les seus famílies, dilapidant així, uns diners que són de tots i totes. però que, en usar-los únicament per al propi plaer, intrascedent, mor en el mateix moment en que s’usa “Bufes de pato, tot aire”, com explicava el prudent Eiximenis de la vanitat de Vicent Ferrer. 


I mentre els nostres “robadors” s’ho posen tot damunt, la cultura, els i les poetes, els artistes, les persones dedicades a pintar, a crear o a pensar, es queden sense subvencions, locals, programes de televisió o beques. L’Estat, en mans de la dreta, no té diners per a la protecció de la cultura,i en prescindeix tant com pot. Els nostres “Mecenes”, que han amassat fortunes robant-nos, les amaguen lluny de nosaltres per a malgastar-se-les en potingues per al cutis, que al remat, no els farà més joves ni més bells. I no sé que em fa més ràbia, si l’engany, l’egoisme o el balafiament de la “cosa nostra” o era de la “res nostra”?. Encara com sempre queda qui té vocació d’autèntic mecenatge i no “roba” per a exercir-lo.

Comentaris

Dolors Jimeno ha dit…
Motes gràcies, Rosa. Espere que em passe com a sant Vicent: "la vanitat va i ve, però no es deté". Amb el teu text, m'ha pujat, s'ha detingut. Besos.
rosa roig ha dit…
Ja et vaig dir que m'havies inspirat!

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f