vidapervida

Com som pura innocència, hem triat un 28 de desembre per celebrar amb les persones que ens seguiu que el sol comença a guanyar temps del dia, perquè és això el Nadal, que no vos emboliquen. Un agret, obert a la llum i mirant el sol és la imatge que hem triat. Oblideu ja el que ha passat enguany! El 2014 està per estrenar, ens costarà un poc d'ajustar-nos-el a la pell, però encaixarà bé, i serà un bon any. Paraula de dones sàvies! Lloem, la llum del sol!

A les persones generoses que s’enfronten al fum. Una vegada va existir una muntanya tan alta, tan alta que la seua ombra arribava fins els marenys i ofegava les canyes dels joncs. La boira que envoltava aquella terrible muntanya, espessa i fosca, buidava el cor i les butxaques dels habitants de la ribera. Només un dia de l’any, durant el solstici de l’estiu, s’aconseguia endevinar la magnitud de l’enemiga. I la por, tornava, per instal·lar-s’hi. Aquella maleïda muntanya, la seua ombra i la seua boira duraven ja massa anys per a les terres baixes. Ma iaia, la blanca, encara va sentir contar de primera mà la rondalla de la muntanya de fum. Jo us puc ben assegurar que la llum de la mirada de ma iaia era la de l’esperança de veure passar, per davant del molí de Matada, a alguna de les persones que van desfer la maledicció. De menuda li contaren com un bon dia, en què el sol es desvetllà estranyament roig, s’hi trobaren a la falda de la muntanya sis persones disposades a emprendre el ca

Dones pedra He seguit la intervenció en directe del Ministre de Justícia -divina- que pareix haver estat nomenat pel mateix Franco, Franco, Franco...cínic i amb la boca mig tancada, com diuen que s'han de dir les mentires que sonen a veritat. Qui pot creure's que el Ministre de boca menuda i justícia divina creu en defensar els meus drets com a dona, si em sotmetrà a mí, que estic viva i pague a Hisenda -jo, sí-, a més investigacions que la justícia -humana- a tant de lladre i corrupte!!! Com deia, he seguit la intervenció i m'han vingut a les mans paraules que esperaré a escriure en un altre post. Mentrestant i per a que quede clar que no tots els hòmens són iguals -Obri la boca, cony!- he retrobat la tendresa de les paraules d'un bon amic, en la revista d'unes bones amigues. Segur que a Voro Sanmartin no li importa que me les quede per al blog. Les trobareu també en la pàg 12 de la revista Intersindical  de març de 2008, aci només us reproduisc una part. N

Fa un any vam penjar un post per la mort de la nostra mare. Huí la recordem. Segur que totes i tots els que ens seguiu teniu algú a qui voleu recordar. Compartiu la música, el record i l'enyorança. Estem de dol Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer , un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descan