Passa al contingut principal

COM ELLA, com Anne Sexton, per totes les dones oblidades

autora: Manola Roig


Anne Sexton és, segons explica Montserrat Abelló en la introducció del llibre de Proa que recull els poemes escollits i traduïts per la pròpoa Montserrat, una de les poetes de parla anglesa més original i innovadora del segle XX. Víctima d’una despressió postpart aquella bella i rica americana nascuda el 1928, mai arribà a ser feliç i acaba suicidant-se “quan es trobava al seu cim literari, en veure que persistien els brots depressius”. Com Viriginia Woolf, els problemes psiquiàtrics acaben vencent-la. Tot i que queda per a nosaltres el que van escriure.

Tot i el seu final i el seu patiment, explica Abelló que és la “força vital amb què s’encara a totes les qüestions i aquest seu enfrontar-se a la mort sense por, tot desitjant viure intensament, allò que fa que la seua poesia sigui tan interessant i original”. La poeta inicia les seues lectures amb el poema “Her Kind”, “Com Ella”, entre versos de viure intens, de desafiament a la mort, un cant de lluita.

Passaran les eleccions de demà, i, dilluns tornarem a la nostra normalitat, i les dones seguirem la senda de les bruixes, i passe el que passe seguirem amb la poesia. Per exemple la d’Anne Sexton, perquè nosaltres hem estat com ella.

Com Ella/ Her Kind

Bruixa posseïda, a rondar he sortit
per l’aire negre, més valenta de nit;
somniant malvestats, he passat
per damunt de les cases, d’un llum a l’altre:
solitària, amb dotze dits, fora de mi.
Una dona així no és ben bé una dona.
Jo he estat com ella.

He trobat les coves ardents al bosc,
les he omplert d’olles, gravats, prestatges,
rmaris, sedes i molts béns;
he fet el sopar per als cucs i els follets;
queixant-me, posava ordre en el desordre.
Una dona així no pot ser entesa.
Jo he estat com ella.

En el teu carro he pujat, conductor,
he dit adéu als pobles amb el braç nu,
he aprés les darreres rutes enceses i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen la cuixa
i les costelles em cruixen on et giren les rodes.
A una dona així no li fa vergonya morir.
Jo he estat com ella.

( Traducció: Montserrat Abelló)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f